Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios y algunas canciones populares

No entenc la poesia. Almenys alguna poesia. Hi ha gent a qui li encanta, però jo reconec que no l’entenc. Tot i això, a finals de la primavera vaig comprar-me un llibre de poesia. El meu primer llibre de poesia. I m’ha canviat la vida.
20160829_192545
Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios y algunas canciones populares, de Pablo X. Suárez, és una joia. Asturià nascut el 1981, Suárez ja porta unes quantes publicacions, principalment en la seva llengua materna, l’asturià. Aquest és el seu segon llibre en castellà.

Poesia pop, actual. Un viatge interior que ens fa visitar el mateix viatge de l’autor. Un viatge que porta, com a tothom, cap a l’apocalipsi. Poesia ungerdround asturiana. Perquè sí amics, Astúries existeix. I és un dels cultius artístics més curiosos i interessants de la península –però d’això en parlaré en una altra ocasió.

Els quatre evangelis que Suárez ens presenta són Apocalipsis, según, Trilogia tapira, Mi casa está abierta i Un bodegón interior. I el primer evangeli, i el llibre, inicia amb Treinta y tres, l’edat de l’autor quan va escriure el poemari.

Perquè és als 33 anys quan comença la fase vital que culmina a l’apocalipsi. Als 33 comença l’hora dolça de la vida, però també quan hom comença a albirar de què va tot això. I Treinta y tres és un cant al descobriment de la realitat. A l’inici de l’apocalipsi, de la revelació.

Tengo treinta y tres años y mis electrodomésticos
están viejos
me pica el culo terriblemente:
creo que tengo almorranas y es la primera vez.
Yo no estudié para gestionar
averías, accidentes, inflamaciones.
A mi me educaron sobre la base
de que todo funcionaría correctamente.
Cuando era niño
sabía encender las luces
soplar velas, correr por ahí.
No me prepararon para gestionar las desgracias
y me pongo a llorar si un botón no funciona

Treinta y tres podria esdevenir un himne generacional.

De Trilogia tapira en destacaria Yo y mi tapir,

Estoy más guapo que dios
y las anarcas me invocan casi tanto como al estado
me rodean
soplan himnos báquicos
y yo
paseo a mi tapir

O potser Los runners son perros, on el poeta retrata una de les facetes més preocupants de la realitat.

Todos
los perros están enamorados de sus dueñas
son como runners de la muerte
incansables
saltando por sus alrededores y por los parques
a deshora, olisqueando a otros perros
follándose lo que se mueve
y lo que no
a las puertas
y las raíces se las follarían también

És al quart evangeli, Un bodegón interior, on l’autor s’endinsa al seu jo més profund. Com a Quiéreme, que soy una merluza congelada, una metàfora del present i del futur a partir dels 33.

Cómeme ahora, amor
no voy a estar jugoso mucho más allá
del rigor de las nieves que están por venir
y nunca más allá de estos pies de hielo.

Però el poema que més m’ha agradat de tots el trobem al tercer evangeli, Mi casa está abierta. I es titula Velcro.

El alma está pegada al cuerpo con velcro
lo que llaman desgarro
emocional ya suena como a tiras de velcro separándose
también el velcro es como el amor
pierde adherencia
con el tiempo
y es
una metáfora de la vida como cualquier otra.

Com deia, poesia pop. I de prau. I d’asfalt, com diu la crítica. És una poesia actual i actualitzada. Que ens transporta a metàfores de la realitat evitant els llocs comuns. I és, també, poesia de proximitat, ja que a Pablo Suárez se’l pot trobar a les múltiples vetllades poètiques que s’organitzen arreu del seu país, Astúries, o a vegades a algun chigre, on organitza timbes poètiques.

Suárez, a més, és un dels profetes del tapirisme i valedor del tapir, com diu el mateix autor, “com un animal oblidat i guay“. De fet, la Trilogia tapira és el seu relat de transformació en tapir simbòlic, ja que el simpàtic ungulat és l’animal totèmic de Suárez.

I és en honor seu, tant del tapir com de Suárez, que aquest llibre m’ha portat a iniciar un nou projecte del qual us en parlaré dilluns, i que arrenca el dimarts vinent.

No deixeu de llegir –ni de comprar– Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios. Ho podeu fer directament al web de l’editorial independent La novia de nadie. Us l’envien a casa en un tres i no res i tots ells són increïblement macos perquè sí. I compreu-vos un tapir i porteu-lo a passejar.

Anuncis

Unamuno i Maragall: epistolario

Vaig trobar aquest llibre de casualitat, a la biblioteca del poble. De fet, pensava que no el podria agafar, ja que tenia una nota d'”exclòs de préstec I”, i com que un no disposa d’estudis superiors, l’amable bibliotecària –que a més és la veïna de quatre cases més amunt del carrer– em va haver d’explicar que era exclòs de “Préstec Interbibliotecari”, pel que marxí a casa més content que unes castanyoles.

Tan bon punt es comença a llegir, es descobreix una relació d’amistat maquíssimes. Unamuno i Maragall es van veure en persona molt poques vegades, tres o quatre com a molt, però la relació epistolar que varen mantenir mostra dos homes que, tot i estar allunyats en tant a posicions de creences polítiques, eren certament propers.

Tant, que quan el fill gran de Miguel va anar a Barcelona, li demanà a Maragall que li fes de tutor. Maragall li respongué que tenia ja tretze fills, i que ara en tindria catorze. Malauradament, el poeta moria al cap de poc.

UNAMUNO Y MARAGALL EPISTOLARIO-2

Elogis sincers, sense entrar en la llepolia. Crítiques fermes, sense desviar-se de l’estima que les fa necessàries. I ànims des del cor en moments durs. I també moments en què sembla que llegim a dos amants enviant-se cartes d’amor, fins i tot un pèl massa embafants!

Gràcies a aquesta col·lecció descobrim un dels exemples més clars de fraternitat, ara que molts s’omplen la boca amb aquesta paraula, i que haurien de posar-la en remull amb lleixiu abans d’obrir-la, de la bilis que vomiten. Després els caldria llegir aquest llibret –i algun altre més–, i reflexionar durant un parell de plans quinquennals, abans de ni tan sols pensar a tornar a pronunciar la paraula que comença amb F.

Però tornem al tema. Aquest llibre no només inclou l’epistolari entre aquests dos grans, sinó una selecció d’articles, poemes i reflexions, també d’ambdós. Gràcies a això he descobert al Maragall periodista i articulista, que és una meravella.

Texts com Visca Espanya!!, La patria nueva, Esta es mi fe, Evocación o La espaciosa y triste España, que van mostrant una lleugera evolució del tan famós –i encara més mal entès– catalanisme/federalisme/com li vulgueu dir de Maragall. Llegiu, en aquest ordre, Himne ibèric, Oda a Espanya, Visca Espanya!! i La espaciosa y triste España i ho entendreu.

Per la banda de l’il·lustre rector podem llegir, entre d’altres, Barcelona, La catedral de Barcelona, La cultura española en 1906, Contra los bárbaros –en defensa de Maragall, increïble–, o el pròleg al volum Problemes del dia de les obres completes «del mejor poeta ibérico de todos los tiempos».

Tota una descoberta, no només de texts, sinó d’actituds. Unamuno defensant amb ungles, dents i el que faci falta a Maragall, com el més gran poeta espanyol, inclús ibèric, de la història. Comminant a Espanya sencera a llegir-lo.

Repetint un cop i un altre que “tots els espanyols que es considerin cultes” haurien de llegir-lo en català –i també de poder llegir en portuguès, i en asturià…–. I, com sempre, don Miguel repartint estopa a tort i a dret i dient el que pensava sempre i en cada moment. Contra los bárbaros n’és un exemple excels.

Aquest epistolari, editat el 1976 –‘segunda edición con textos inéditos’–, no crec que sigui gaire fàcil de trobar, però intenteu fer-ho. Us el recomano, és un pou de sorpreses ben maco. La major part d’articles es poden trobar arreu, però les cartes, ah, les cartes!

El resentimiento tragico de la vida

Miguel de Unamuno va defensar del cop militar de juliol de 1936. El llavors rector vitalici de la Universitat, va felicitar explícitament als colpistes durant els primers dies de la revolta. Per què?

La gestió cultural, l’anticlericalisme –amb el qual podria dir-se que estava d’acord en alguns pocs punts–, l’antiestatisme a punta de pistola de l’anarquisme i el sectarisme dins el govern de la segona República, entre altres, van fer que l’Unamuno veiés la sublevació, dirigida pel general Mola, com una llum esperançadora de retornar a l’ordre i per recuperar el senderi.

cobertes_link.phpTres mesos després Unamuno ja havia clissat al bàndol nacional(ista), sabia que guanyarien i havia constatat que allò, més que un alliberament i una recuperació del senderi, era la barbàrie i la brutalitat:

Venceréis porque teneis sobrada fuerza bruta; pero no convencereis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. me parece inútil pediros que penséis en España.

Just després de l’incident del 12 d’octubre, Unamuno va començar a prendre notes per un llibre que, malauradament, mai va acabar. El títol que li va posar era El resentimiento trágico de la vida, capgirant el títol de la seva gran obra filosòfica, El sentimiento trágico de la vida.

Les notes, preses entre el 13 d’octubre i el 31 de desembre de 1936 en els clàssics fulls d’un vuitè amb què treballava –en algun cas, papers reciclats, factures o cartes–, van quedar en custòdia del seu fill gran, que les va passar al seu propi fill que, amb la col·laboració d’un dels néts de Miguel, va començar-ne la transcripció als anys 70.

El professor de la Universitat de Nova York, Carlos Feal, les va estudiar i en va publicar el resultat en aquest llibret de 125 pàgines, sense comptar les notes, què és un petit tresor ocult –ocultat?– que aporta llum, aquella llum clara que mata les ombres, sobre la figura de Miguel de Unamuno, publicat l’any 1991 (¡!) i actualment descatalogat.

El llibre inclou un facsímil dels fulls manuscrits –es poden apreciar les diferències en l’escriptura, esborranys i línies que connecten diversos fragments– i la transcripció, bastant literal, del text. La segona meitat és l’estudi de Feal.

Per entendre per complet les Notes, Feal les va enllaçant amb les diferents obres d’Unamuno, ja siguin les novel·les com Niebla, La tía Tula o Paz en la guerra, assaigs com La agonía del cristianismo o En torno al casticismo, articles periodístics de diferents èpoques i publicats a diferents països, o els seus treballs filosòfics com El sentimiento trágico.

Per algú que no conegui tota aquesta enorme obra, resulta un xic difícil seguir tot el fil, ja que el professor Feal empra enllaços que salten en anys i tan bon punt parlem d’una publicació de 1907, saltem als anys 30.

Tot i això s’aconsegueix copsar la, diguem-ne (no)evolució –i després aclariré el no– de Miguel així com la seva filosofia hiper vitalista, que fou bàsicament el que l’impulsà a aixecar-se aquell 12 d’octubre i cantar les veritats a la cara de Millán-Astray i els seus falangistes.

Precisament aquests personatges, i els crits de «¡Viva la muerte!», ocupen gran espai a les Notes, on Unamuno es pregunta, un cop i un altre, com pot ser que algú defensi aquesta creença macabra. Però no només prengué notes sobre els “fajudos” i els mutilats.

El complex d’inferioritat d’uns i altres, la negació de les creences espirituals, l’odi teològic i el dogmatisme d’un bàndol i l’altre –que Unamuno anomenà guerres d’irreligió–, la “ideocràcia” que requereix sacrificis de sang, l’enveja endèmica hispànica –un tema recurrent, que el preocupava i que tracta en diferents punts de la seva obra–, la diferència entre la guerra civil que va viure de petit a Bilbao i la guerra incivil que succeïa –jugar-se en pau la vida enfront de jugar-se la vida per poder matar.

Però gràcies a la filatura que fa Feal, descobrim que Unamuno fou una persona que es mantingué sempre ferm en les seves conviccions. «Yo no he cambiado, ellos sí» –d’aquí la no-evolució–, en tant a què ell sempre defensà l’anhel de viure, l’expansió de la cultura a i per tothom, explicant també el punt de vista religiós de forma sublim.

Feal enllaça el final de l’estudi amb el primer full de les Notes. Si fos una novel·la no ho faria, però he de posar el darrer paràgraf del llibre.

Pero la frase «venga a nos el tu reino» –volvamos a ella– es susceptible de entenderse también en otro sentido, sobrepuesto –más que contrapuesto– al enunciado antes. Tal sentido apunta a la conferencia «La esencia del liberalismo», dada en Valladolid el 3 de enero de 1909.

Allí afirma Unamuno: «El liberalismo es socialista. Pero al decir socialista no entendáis ese socialismo puramente económico, el del materialismo histórico, no. No se trata de cuestión de estómago, sino del hombre entero; no de reparto de riqueza, sino de cultura. Podrá ser que en la base de los fenómenos sociales esté el económico, el estómago; pero en la cúspide está el religioso, el espíritu.»

El acento religioso no debe impedirnos observar la importancia conferida al mundo de tejas abajo; simplemente, el Estado ha de prestar atención a algo más que la vida material: «El criterio liberal, humanista, es que el Estado tiene un fin sustantivo y religioso, cual es realizar el reino de Dios en la tierra: la cultura».

Ese, pues, el de la cultura, es también el reino de Dios que ha de venir a nosotros, junto al de la fraternidad humana. Nada, entonces, más desolador que comprobar, como Unamuno hizo durante la guerra civil, la destrucción práctica de toda fraternidad y toda cultura, lo que és llamaba –al comienzo de las Notas– perderse la «conciencia de humanidad».

Largamente incubada, esa guerra refleja la crisis de la civilización occidental, sobre la cual la obra entera del escritor español constituye un lúcido, elocuente testimonio.

Queda clar que a l’estudi de Carlos Feal, que permet endinsar-se en la filosofia vital unamuniana, podem llegir entre línies i trobar un significat molt més ampli a aquella «crisi de la civilització occidental», que supera amb escreix la religiositat de la capellanor, que l’Unamuno tant detestava.

El resentimiento trágico de la vida és un llibre per tenir a casa, per llegir –i rellegir– amb calma cada cop que s’ampliï la biblioteca amb alguna de les moltes obres que se citen, per tal de poder comprendre, el millor possible, que Unamuno morí de pena i hauria de ser considerat una víctima més de, com ell l’anomenava, la guerra incivil.

Comunicar

fragmentsFa cosa d’un més, durant una trobada amb gent molt interessant que prové de diferents àmbits –i països– i que si no fos per aquestes trobades, no s’haurien conegut mai, sorgí el tema de l’ego arran de traduir texts i intervencions per a què tots les poguéssim entendre.

Dies després, ja a casa i llegint Maimònides de Tom Halbertal –un llibre interessantíssim que comencí fa massa–, que estudia la figura del savi de S’farad i dues de les seves obres més importants, la Mishné Torah i Guia per a perplexos. A un dels capítols vaig topar amb l’actitud del Rabí Moshe ben Maimon en tant a la comunicació, especialment filosòfica. Podeu ampliar i llegir si feu clic a la imatge.

Som animals que compartim una diferència importantíssima que és la que, diuen alguns, ens fa humans. La capacitat de pensament, o de raonar si voleu. Sovint el pensament –o el raonament– comporta arribar a conclusions pròpies que tenim ganes de comunicar als altres. Per ego? Per narcisisme? Benefici mutu? O si de cas altruisme?

Com diu Halbertal –i aprofito per fer traducció ràpida i lliure– agafant el mite platònic de la caverna, el filòsof que en surt i copsa la realitat hi torna, en part, perquè sent un deure vers als qui s’han quedat a dins, però també per la responsabilitat d’explicar allò que ha descobert. En canvi, Ibn Bäjja, filòsof musulmà medieval, diu que no. El filòsof ha d’evitar al màxim tota activitat i interacció amb la societat. El fet de sortir de la cova l’allibera de la corrupció i la superficialitat, i un cop fora descobreix que no hi ha forma de millorar la societat cavernària. Pitjor encara: si prova de tornar es corromprà ell mateix. Per Bäjja, la vida del filòsof és un viatge espiritual que el rescata dels lligams de la societat i l’impulsa cap a l’aïllament.

Per Maimònides, al contrari, tornar a la societat i compartir els coneixements adquirits no és només un deure sinó l’essència de l’acte filosòfic. És aquesta ànsia de comunicar, de posar en comú i de debatre –i si, alguns també per inflar el seu ego–, la que ens porta a publicar coses, compartir-les i a xerrar –i a voltes a garlar més del compte.

El problema arriba quan tot i percebre, conèixer o saber certes coses, ens és impossible emprar el llenguatge per transmetre-les. A voltes ens resulta inservible a la nostra intenció, i tampoc podem fer-ho amb analogies, al·legories ni símbols, que podrien resultar en interpretacions errònies. En aquests casos no hi ha forma més comunicativa que el silenci. A vegades només es pot callar per mostrar que s’ha comprès quelcom. I això és una de les paradoxes més fascinants i que, com ens recorda Halbertal al mateix capítol, es reflexa al Salm 65: «Per Tu, el silenci és alabança».

L’estrany

lestranySegon llibre de Camus que he llegit, del que en diuen «una de les obres importants de l’existencialisme». Potser és que no li acabo de trobar el què a l’existencialisme o potser és que jo en sóc un, d’existencialista. I com ho sóc de sempre, doncs, escolti miri, no me n’he adonat, què hi farem. O potser és que en això dels gèneres i les etiquetes no hi estic prou versat.

Sigui com sigui, L’estrany és un llibre que hauria de llegir segons qui, ja que parla de l’absurditat. De l’absurditat de la vida del protagonista, que relata la història en primera persona i –almenys en la traducció– en present. És un personatge a qui, de primeres, podríem titllar d’absurd, com la història que explica, o fins i tot de mediocre. Sense gaire aspiració vital a part d’anar fent — i després del judici de valor recordes l’escena que vius cada pocs dies: «Com va, noi? Doncs mira, anem fent».

El personatge accepta tot el que li ve. Sense pensar ni rebel·lar-se. Sense qüestionar tan sols per què passa el que passa. Deixant-se portar pels esdeveniments sense intentar canviar-ne el curs ni dirigir un poc la seva vida. Fa la impressió que no el preocupi el futur. Almenys mentre no el sap. Quan descobreix la certesa del seu futur, només en aquell moment no l’accepta.

El llibre entrega un exemple dels judicis actuals –oh, sorpresa–, on importen només les aparences i el que diuen fiscals, jutges i advocats. Els fets o la versió dels implicats, òbviament, no pinten gaire cosa. Total, tampoc hi ha gaire res més a fer que judicis d’aparences. I mentre passa tot, el nostre protagonista, en Mersault, va acceptant-ne, indiferent, el resultat.

Però a més de la indiferència en vers tot, hom també pot descobrir algunes reaccions curioses en l’estrany Mersault. Reaccions que, un cop o altre, tots hem tingut. No és relativitzar, ni és manca de sentiments: és no fer el que la societat diu que toca fer en aquella situació. Comportar-se de forma normal, sense escarafalls.

Al final del llibre Camus ens mostra que els humans tendim a prendre-ho tot per fet. A què això nostre durarà per sempre. Però de sobte ens posem a pensar en què hi ha després. En el després de la mort. La lluita entre l’oblit i l’ànsia de transcendir i ésser recordats. Només hi ha una cosa que ens permeti la transcendència real, i no implica que se’ns recordi: la descendència. Ens perpetuem, però només un parell de les generacions futures sabran qui vam ser nosaltres. Més enllà només sabran que ells hi son perquè sempre, sempre, hi ha algú abans nostre.

Calla, potser sí que m’he posat existencialista…

Llegiu a Camus.

La chica sobre la nevera

Reconec que, a la biblioteca, vaig agafar aquest llibre de rebot. Jo volia llegir Tota una vida, però pel volum de lectura i disponibilitat actuals, i com ja estava a la secció «literatura israeliana», vaig acabar optant per aquest llibret de relats d’Etgar Keret, a qui tampoc coneixia com a autor, com a nou llibre per a fer viatges en transport públic.

La chica sobre la nevera (y otros relatos) és, com s’indica (oh, obvietat d’obvietats!) un llibre de relats. La majoria ocupen de dues a tres pàgines i alguns unes 10 com a molt. Al principi resulten un xic desconcertants però només fins que el lector encarrila l’estil i l’humor de l’autor, que viatja del negre un xic cruel fins al deliri total.

Els títols: Echo de menos a Kissinger, El tío del mono, Huevos de dinosaurio, El verdadero campeón de los juegos preolímpicos, Venus me sale rana (tremenda) o Las aventuras de Gdidin contra el contraespionaje, o el que posa títol al llibre, La chica sobre la nevera. Aquest, especialment, és significatiu de la generació Forever alone.

fragment del llibre
Històries de kibbutz, la shoà, la problemàtica dels territoris, l’exèrcit, la religió (molt poca) i mags. En surten uns quants, de mags, als diferents relats. Humor negre, brut, absurd i, com deia, totalment delirant en alguna ocasió, com la que il·lustra aquest paràgraf. Suposo que viure a un lloc com Israel, amb tot el que té associat, fa que hom vegi la vida de forma diferent. I tal com s’indica a la sinopsi, Keret tracta molts dels temes candents, d’ara i de fa anys, amb aquests estils. Pot ser que no agradin o que, fins i tot, es trobin certament grollers i molests, però quan se li troba el punt, a voltes s’han de fer esforços per no trencar-se de riure i preocupar el veí de l’autobús.

I el relat final, feliç però enganyós, en un exercici realment hàbil i que no cal explicar aquí.

És un llibre fàcil de llegir per estar fet de relats molt breus, ideal per portar-lo en aquells viatges breus en transport públic que no requereixen una atenció ferma per tal d’anar desgranant una trama complexa. Riureu.

Picadura de Barcelona (Adrià Pujol)

En la meva voràgine de lectura compulsiva, i deixant-me aconsellar, vaig escollir “Picadura de Barcelona” com el llibre per a moure’m en transport públic. Que l’autor faci, al llibre, una dissecció sublim d’aquest invent demoníac que és el metro de Barcelona és una molt més que feliç coincidència que mereix un brindis.

picadura

Picadura és una mena d’autobiografia però no només. És una descripció cronològica de Barcelona entre els Jocs Olímpics i la primera dècada del 2000, però tampoc «només». És moltes coses. Inclús un recull de poemes! Alguns hilarants, alguns de feixucs –alerta, que potser els llegí en condicions d’haver dormit poc. Comença amb l’autor tot just acabat un sopar, a la plaça del Molino –Poble Sec– i el llibre ens relata la ruta de tornada, que passa per la Rambla, plaça de Catalunya, la Ribera, l’Arc de Triomf i acaba a casa de l’autor, on es dutxa i prepara l’esmorzar per la família. I a diferència de la passejada, que pateix aturades i descansos, el llibre és tot seguit, sense divisió de capítols.

De la mateixa forma que ens explica el viatge de tornada i les seves peripècies amb venedors de cervesa i encenedors, kebabs, passejadors de gossos i d’altra fauna urbanita –molt gran la part de les tribus urbanes–, Adrià Pujol també narra el seu viatge personal des del moment en què decideix anar a estudiar al cap i casal. Els canvis que comporta l’adaptació d’un de comarques a la ciutat i de com acaba esdevenint gracienc, primer, i barceloní després, tot seguint els passos dels avantpassats. L’evolució de diferents parts de la ciutat: La Vil·l·la de Gràcia, Eixample-Arc de Triomf, la sortida al mar… L’evolució dels diferents estadis post olímpics i les fugides endavant dels diferents governs municipals…

Inicialment vaig patir bastant per entendre el que llegia, ja que les parts del text escrites en empordanès tancat, quan no s’hi està avesat, resulten en un «que collons vol dir, això!». Ara, que bé per eliminació o fent un esforç hom en pot treure l’entrellat. O no, que n’hi ha, de paraules, que requereixen diccionari. Sigui com sigui, i deixant de banda els moments en què la cosa s’enfila pels bardissars de la rima, a voltes un xic forçada, al final hom acaba entenent, temporalment, una mica d’empordanès.

També en parla, el llibre, de conceptes nortenys com «El Collonar». Gran cosa, això de la collonamenta. Una mica com a Twitter, però en plan vella escola, amb més caràcters i amb la tranquil·litat de saber que es tracta d’un constructe social –encara que ‘social’ no vulgui dir res–, és a dir, que és un joc. I tal com descriu conceptes locals, també relata aquella faceta generalitzada al país, que és com un collonar però mal fet, amb mala idea i per fotre. Més aviat és un dar pel cul. El del saqueig indiscriminat ajudant-se de la «Catalanor» i el lema fàcil.

TOTAL! L’he trobat un llibre perfecte per anar amunt i avall. Parla de viatges físics i interiors. A voltes m’he trobat davant d’un mirall en el qual m’hi veia reflectit, i a voltes hi veia gent que fa coses rares… molt rares… Com a habitant de l’extraradi que en la joventut baixava –nosaltres, els del baix, o com a mínim jo, baixem– a la ciutat de festa o a estudiar, tot i tornar a casa cada dia, hi ha fragments que m’han resultat molt propers. Allò de «aquí hi he estat i he fet el mateix». Que la vanitat és tot, i que tot és vanitat. Que com diu un editor a una conversa ja cap al final del llibre, no hi ha res de nou i la cosa va de com ho expliques. I que els humans, per molt que ens vulguem diferenciar, tenim llocs comuns, i bastants. Un llibre molt recomanable.

Nota mental: Quina tocada de nassos escriure una ressenya d’un llibre sabent que l’autor la llegirà…

Madrid – l’adveniment de la República (Josep Pla)

Si és divendres, ressenya i comentari. I, per tercera setmana consecutiva, «el meu primer llibre de…», avui amb Josep Pla. Tot cercant pel catàleg de la biblioteca no tenia clar què emportar-me. Començar en plan bèstia? Homenots? El quadern gris? Com a casa ja hi tenia fato, i els disponibles eren pocs, em decidí per Madrid – l’adveniment de la República.

Amb menys de 130 pàgines, es llegeix en un dissabte. És un relat dels esdeveniments que succeïren a partir del 14 d’abril de 1931. Comença amb Pla al tren, anant cap a Madrid, amb Francesc Cambó esmorzant al cotxe-restaurant. A partir d’aquí, Pla va descrivint tot allò que veu i copsa a la Capital del Reino, a més de fer-ne una descripció. Pels qui heu viscut a Madrid, hi ha coses que us faran somriure –les modes canviants del terra dels pisos, per exemple– tot i la distància temporal.

El moment en què s’hissa la primera bandera republicana, el ràpid procés pel qual es canviaren els símbols monàrquics de la ciutat, les tribulacions dels personatges i algunes intrigues de palau. Una mena de visió privilegiada dels dies posteriors a les eleccions municipals. Després el llibre fa salts de setmanes i mesos, on van cristal·litzant algunes de les visions inicials del narrador.

Al text hi ha grans perles. Visions i prediccions que, al final, s’esdevenen certes; descripcions de l’España dels anys 30 que resulten actuals; descripcions del funcionament del Congreso que, tan sols canviant algun nom, podríem passar-les per les de fa dues setmanes; l’obituari de Santiago Rusiñol; càrregues de profunditat d’una brillantor sublim; uns quants d’allò que ara en diuen «perfils» de polítics —Azaña, Indalecio Prieto, Lerroux (a qui collona magníficament), Maura i més–, amb especial atenció als catalans –que m’han despertat somriures i en algun cas (Macià) rissa desfermada–, que suposo seran molt semblants als de les sèries d’Homenots. I més coses. I tot en un llenguatge planer i terriblement fàcil de llegir.

No sé si és el millor llibre introductori a Pla però m’ha servit per voler-ne més. Accepto suggeriments per continuar l’itinerari.

Contra esto y aquello

Fragment de "Contra esto y aquello"Per causa de les meves brases diàries amb captures d’aquest llibre, m’han acusat de fanboy unamunístic. I amb raó. Amb Contra esto y aquello he fet el meu bateig i iniciació a l’obra de Don Miguel de Unamuno –genuflexió.

Per entendre el títol, només cal llegir el text que il·lustra aquesta indigna ressenya. És un recull d’això que ara anomenen «píndoles de coneixement», però del principi del segle XX. Totes elles tenen en comú ésser articles de crítica literària, però no només això. Algunes comencen parlant de tal o qual llibre, però es transformen en un al·legat hater sublim, excels, treballat i, per acabar, decorat amb garlandes d’acidesa total, ja sigui contra l’autor de l’obra, o bé contra alguns incauts perpetradors d’acusacions contra Don Miguel –genuflexió–, quan per exemple el titllen de literat.

El llibre és petit i es llegeix ràpid. Són, com deia, articles de crítica, curts però densos. Densos, però no illegibles. Passa molt bé. El domini de la paraula de l’Unamuno és tal que li permet fotre-se’n de la prosa oliosa dels literats, d’aquella manera en què el pobre recipiendari pot passar tres dies barrinant que pebrots li ha dit el Catedràtic de Salamanca –genuflexió.

De les 23 crítiques, totes recomanables i de les que se n’extreu alguna cosa si o si, n’he de ressaltar, de forma específica, Rousseau, Voltaire i Nietzsche, La ciudad y la patria i Arte y cosmopolitismo. Aquesta darrera se l’haurien de llegir els que van de Ciutadans. Dubto, però, que aconseguissin copsar-hi res interessant. Son part del grup d’incauts que comentava tot just ara, dels que s’haurien d’estar tres dies, o setmanes, intentant comprendre les paraules del Mestre.

Un altre fragment de "Contra esto y aquello"Les crítiques que fa són a obres, principalment, franceses i sud-americanes. A mig paràgraf, de sobte, Don Miguel –genuflexió– s’embala i ens comença a explicar la història dels països implicats; a comparar diferents autors que tracten els mateixos temes, amb una sornegueria sublim. Però no només això. L’edició està feta en forma incremental. És a dir, que va augmentant el nivell a mesura que avancem en la lectura. El darrer terç és, com als puros, diuen, el millor. De la crítica literària passa al haterisme ben entès, que culmina amb les dues darreres peces: Literatura y literatos i Prosa aceitada (segona il·lustració).

Destrueix els exercicis i filigranes estilístiques i defensa la prosa autèntica, parlada, real; se’n fot a la cara dels defensors del professionalisme literari emprant els seus propis recursos; i fa un repàs a qui es queixen de la invasió dels bàrbars (aquest tema el desenvoluparé a un altre article).

Us posaria captures de molts fragments. Què nassos, de tot el llibre sencer! I no, Contra esto y aquello és un llibre que s’ha de llegir. I si fóra possible, incorporar a la biblioteca personal. Llegiu a Don Miguel –prostració completa–, feu el favor.

Escritos libertarios

Portada "Escritos libertarios"Cercant cercant, vaig arribar a Escritos libertarios, d’Albert Camus, editat per Lou Marin. Em va cridar l’atenció perquè no conec la figura de l’autor francès, així que me’l vaig emportar a casa.

El llibre, com diu la nota editorial, és una col·lecció d’articles, cartes i comentaris sobre la justícia, la llibertat, l’absurd i la rebel·lia, però no només de Camus, sinó d’altres autors, amics i companys. De fet, del mateix Camus n’hi ha ben bé pocs. Potser entre deu i quinze.

Per algú que descobreix Camus per primer cop, el recull resulta curiós. Sorprèn la defensa que fa de l’Espanya republicana. I enamora pel seu esperit, lliure i llibertari, comunista però no marxista –i per cert, alguna atzagaiada deixa anar–, reflexiu i revolucionari. Els pocs escrits seus m’han encantat i els comentaris en offline em diuen que segurament acabi obsessionat, llegint-ho casi tot. Intentaré resistir la crida del cantó existencialista, però.

Com dic, no he llegit mai res de Camus, i tan sols un grapat d’articles no em permeten fer-me’n una visió. Per això sí que ajuda la resta del llibre. Cartes, comentaris, respostes a editorials i crítiques a la seva feina, que fan que es pugui veure a Camus des de fora. No sé si serà, potser, el millor llibre introductori, però crec que ho és, per a mi.