Recull d’articles (19)

Amb una tardança considerable, heus ací el dinovè recull d’articles, texts i comentaris que, per la xarxa, he trobat i considerat motiu de compartició pública per una raó o altra. Per feina:

  • El més que amic Boaz Vilallonga escrivia sobre poesia, cinema i les colònies, encara existents, d’Europa. Aquelles colònies que, tot i ser (d’)Europa, no són comunitàries.
  • Sobre l’aniversari del primer de juliol i la batalla del Somme, en José Luis Martín explica la història del novè batalló Devonshires, massacrat aquell 1 de juliol de fa cent anys gràcies a la clarividència de generals i mariscals “de camp”, que al camp, precisament, hi anaven poc.
  • Com sempre, Nicholas Carr és algú a qui cal llegir. Fa dies ens comentava una entrevista a Marshall McLuhan, on el teòric dels mitjans explicava per què els atacs a la identitat, i la seva pèrdua, provoquen violència. “Simplistic, but not wrong”. Lectura necessària.
  • Les revolucions americanes del sud s’han fet famoses pels grans llibertadors, Bolívar, San Martín i companys. Però de qui no es parla gaire, almenys no en cercles mainstream, és d’aquell qui els va precedir i, d’alguna forma, reunir. I aquest home fou Francisco de Miranda. L’apropiacionisme que fan dels llibertadors, i la traïció, els revolucionaris moderns pren nous sentits quan s’investiga la figura de Miranda. Us recomano que el conegueu.
  • Jesús Pérez explica la història de l’Operació Yonatán, el rescat d’ostatges segrestats en un avió que va aterrar a Uganda. A part que és una bona història, hi podem entreveure que hi ha llocs on la vida humana val diners, i hi ha llocs on no té preu i es fa absolutament tot per salvar-la.
  • Amb en Javier, també més que amic i mestre, comentàvem aquest article sobre populisme. Tot i que el concepte “creació de populisme constructiu” produeix certa urticària, hi ha tesis a l’article que val la pena tractar.
  • Ramón Rallo parlava sobre el tema de Vueling i tot el tràfec que va causar el seu fiasco estiuenc. El low cost es diu així per alguna cosa, però tot i que, en la teoria, no puc estar menys d’acord amb Rallo, la pràctica demostra que de vegades hi ha alguna cosa que falla: Ryanair.
  • I enfilant els darrers enllaços, derivem a temes secessionistes. Gonzalo Martín fa una diatriba sobre sortides, fugues i secessions. I algun dels punts fa pensar. Llegiu i penseu. I n’Aleix Garra ens feia cinc cèntims de com veu el tema del manifest del RUI per a la independència de Catalunya i comarques.

I fins aquí. Com sempre, que tingueu un bon final de diumenge, i espero que marxeu amb alguna cosa que us hagi servit. Petonets.

Comparacions i models: sobirania individual o voluntat col·lectiva

Aquests darrers dies estic garlant molt (potser massa) sobre la situació política actual a Catalunya i l’emmirallament en el model americà. I val a dir que m’agrada veure que no sóc l’únic que pensa així.

Per altra banda, m’he sentit mig al·ludit per un altre twit i, per tant, m’agradaria clarificar la meva posició.

Òbviament la situació actual no és la mateixa que a la Nova Anglaterra de 1776. Paguem impostos i tenim representació (fins i tot tenim circ parlamentari propi!), l’exèrcit espanyol no campa pels carrers ni s’aquartera a les nostres cases, ni res semblant.

Tampoc desitjo que el procés sigui literalment igual, és a dir amb una guerra que duri anys, ni res així. I tampoc crec que els motius dels catalans siguin els mateixos que els dels anglesos americans del S. XVIII.

Ni vull una revolució ni faig una comparació, simplement crec que el model a seguir és el d’una declaració unilateral, basada en el dret natural i en veritats evidents:

When in the Course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another, and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to which the Laws of Nature and of Nature’s God entitle them, a decent respect to the opinions of mankind requires that they should declare the causes which impel them to the separation.

En resum, va del consentiment dels governats enfront a “la voluntat del poble” com a base de l’autoritat i la legitimitat del govern. Al final de tot, es tracta de la sobirania individual enfront la voluntat col·lectiva.

Dret a decidir, deure de definir

Què si Catalunya aconseguirà completar el Procés de Transició Nacional©? M'encanta que em facis aquesta pregunta...
Que el catalanisme polític dona més voltes que un travesti pels voltants del Camp Nou no és noticia, però darrerament, aquestes voltes s’han tornat encara més curioses del que ja eren. Ara resulta que la famosa consulta per la Transició Nacional© no inclourà el concepte “Estat Propi©”, si no que es limitarà a ser una consulta sobre el “Dret a Decidir©”.

Això s’ha fet després d’un nombre determinat (i que no m’interessa gens ni mica) de giragonses, voltes i tombarelles des de la mateixa nit electoral del passat novembre i, pretesament, s’ha fet per tal d’incloure a sectors decididament no catalunyistes, però que no tenen gaire clar si son catalanistes (de fet, no tenen gaire clar ni el que son ni molt menys cap on van).

Aquestes tombarelles i giragonses del catalanisme, l’independentisme i, també, del catalunyisme denoten una certa manca identitària. Òbviament no em refereixo a l’Identitat Nacional©, què és clara, prístina i meridiana, si no a saber en quin marc o situació política encaixa tot aquest procés. O potser si, però les diferents parts no aconsegueixen posar-se d’acord.

M’explicaré. L’estat modern ha estat teoritzat i legitimat per múltiples pensadors i filòsofs. I tots ells van coincidir en l’unitat indissoluble i la sobirania última d’aquest enfront al territori (i els habitants) que abarca. L’estat modern pot expandir el seu territori sense problemes, però el procés invers, la desmembració, ni tan sols es contempla com a possibilitat.

El concepte de “secessió”, que s’ha tractat per juristes i polítics, ha quedat a la llista de temes pendents per a filòsofs, i per això existeix la confusió actual entre “secessió” i “revolució”. Un acte de “secessió” no és, o no té per què ser, una revolució. És més, hi ha casos en que es legitima moralment una “revolució” però que es rebutja completament la “secessió”, tot i que una revolució resulta molt més violenta.

En tant a revolucions, son tres els models que han imperat dins l’estat modern que coneixem: la revolució en el sentit de girar la roda, basada en la Glorious Revolution anglesa, la revolució Lockeana on El Poble©, què és sobirà, decideix recuperar els poders delegats en un govern que ha fallat en la seva tasca de protegir els seus drets, i finalment la revolució jacobina.

Al primer model es restaura un ordre anterior (la roda fa una revolució complerta i tornem al punt 0 inicial), al model lockeà es substitueix un govern però l’ordre establert no canvia, i el model jacobí transforma completament l’ordre actual per un de més just i igualitari… en teoria. De la mateixa forma, cap dels tres models no té en compte l’unitat física (i conceptual) de l’Estat. Simplement, no es contempla cap altre alternativa a aquesta unitat.

Per altra banda, la secessió és una cosa completament diferent. No tracta de restaurar una situació anterior, ni pretén simplement deposar l’actual govern fallit i instal·lar-ne un de nou, ni intenta destruir-lo per a crear-ne un de nou basat en una teoria. La secessió és reclamar una situació completament nova que inclou una porció de territori que, òbviament, es sostrau de l’Estat original. És l’ abandó i retirada física, per part d’un nombre determinat de persones, de l’Estat A, sota el principi moral del dret a l’auto-govern. I això implica la desmembració de l’Estat. No es tracta, doncs, d’un acte merament polític.

En un procés de secessió, els qui volen marxar no tenen cap interès en canviar l’ordre establert actual. Els és totalment indiferent, ja que el que es busca és una nova jurisdicció territorial per un territori B (que no té per què ser necessàriament un nou Estat B). El futur de l’ Estat A no importa, ja que no és problema dels secessionistes. Seguirà exactament amb el mateix règim, però amb una frontera diferent.

Al procés de secessió s’hi pot arribar de moltes formes. Impossibilitat de canviar l’ordre establert (ja sigui per via democràtica o mitjançant una revolució), invocant el dret individual o d’un grup de persones a decidir el seu propi futur o, tot i considerar que el govern actual no és especialment injust, simplement voler que els deixin tranquils.

El problema a Catalunya és que encara no s’ha decidit el model al que apuntar-se. Un sector reclama la restauració de la situació perduda al 1714, mentre que un altre sector, potser majoritari, es decanta per la revolució Lockeana de canviar un Estat Espanyol injust per un Estat Català que resoldrà tots els problemes actuals i venidors, i un tercer sector reclama la revolució jacobina per excel·lència seguint el model francès (comprant fins i tot el seu final sanguinolent).

Tots ells donen per fet que els tres models inclouen una porció física de territori, però és que ni en aquest punt tampoc s’hi posen d’acord. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó? Aquí es desmembrarien dos Estats moderns. Només el territori actual de la “Comunitat Autònoma de Catalunya” (també conegut com El Principat©)? Principat i Franja?

I entre tots aquests dilemes, el President rebutja parlar obertament d’independència, al mateix temps que parla de “crear estructures d’Estat”, al mateix temps que s’assegura que en cas de proposta de pacte fiscal ja en parlarem. Ah, i no cal oblidar l’altre cantó del procés. Espanya, un Estat sense nació que amb prou feines entén el concepte “Estat Modern” i el què comporta, i que per això parla senzillament de “separatisme”.

Fins que els independentistes, catalanistes i catalunyistes no es posin d’acord en el model a seguir per al Procés de Transició Nacional©, una revolució restaurativa, lockeana o jacobina, o un procés purament secessionista, el món seguirà girant. I amb ell giraran les intencions polítiques, fins que de tant girar, El Poble©, acabi vomitant fins la primera papilla.

Un Poble© que hauria de ser conscient que la sobirania final, la que atorgo el dret i el poder a decidir per un mateix, no resideix en ningú altre que en cada persona, com a individu.