Recull d’articles (20)

Diumenge. La mare talla, el pare menja i aquí toca fer recull de coses interessants, per alguna raó o una altra, llegides per la xarxa. Tot i ser estiu, no serà pas lleuger.

  • Obro el compendi d’avui amb en Bernat Dedéu, que feia una petita oda a Quico Homs en ocasió del clatellot rebut amb allò del grup mixt. Amb el final gairebé vaig plorar del riure.
  • En Manel Guerra, vell company dels bits, parla de llibres. Però no en plan crítica, sinó dels llibres físics, i de com ens poden transportar de mil formes diferents.
  • A Can Aglaia han rescatat un article de Ferran Mascarell del 2009. És curiós, perquè a l’inici de l’article, Mascarell parla sobre els errors en la conformació de la identitat a Catalunya, que caldria oblidar certs errors i treballar junts. I després parla dels catalans vells i els catalans nous. I a mi em sona a estatuts de puresa de sang. I després, ja al final del text, hom s’adona que no ha dit res. Polítics…
  • Carles Boix explicava alguna de les utilitats del referèndum (el concepte anteriorment conegut com a RUI), en tant a clarificació les diferents interpretacions que els diferents partits independentistes fan del full de ruta. Com sempre amb el professor Boix, cal llegir-lo.
  • I un altre text que us recomano llegir és el de Boaz Vilallonga sobre totes les batalles del Born. Guerres d’identitat, memòria i història.
  • Canvio d’hemisferi. Segur que recordareu bé una de les reclamacions més tradicionals de l’Argentina –a banda del pesat ‘sí, pero en Argentina…’– en tant a la sobirania de les Islas Malvinas. Doncs resulta que, tècnicament, les Malvinas són uruguaianes. Com us quedeu?
  • I Jesús Pérez ens explica algunes coses sobre el passat, el present i el futur de l’Argentina, on el Kirchnerisme es desfà i comencen a sortir casos esperpèntics com el de la desviació de diners públics de la Fundación Madres de la Plaza de Mayo i la seva presidenta dient-li al jutge que es fiqués la declaració “por el orto”. Com a apunt personal, caldria recordar coses d’aquestes als argentins que es vanten de puresa i acusen a altri.
  • Per acabar, tres “Samizdata quote of the day”. La primera, sobre neo-conceptes i “post-truth politics“, concepte denigratori que, segons Patrick West, empra la neo-esquerra per dirigir-se als votants del Brexit, de Trump o, d’aquí poc, qualsevol que no pensi com ells.
  • La segona, també associada al Brexit, ens recorda el cinquè aniversari dels disturbis de Londres, on una munió de joves van saquejar i incendiar diferents establiments durant uns dies, amb excuses vagues i poc clares. La pregunta és, per què es justifica el saqueig i la violència com una expressió lícita de la frustració per la situació del país, mentre que als votants –perquè votar és democràcia– del Brexit se’ls acusa de ser hipòcrites, racistes i estúpids?
  • I la darrera: La correcció política és feixisme disfressat de bones maneres.

Que tingueu un bon diumenge. Hidrateu-vos i poseu-vos crema solar.

Anuncis

El Manifest del RUI: clictivisme exitós

A mitjans de juny el concepte RUI aparegué al mainstream comunicatiu català. El tema va anar debatent-se i mutant –com muten, les coses a Catalunya…– durant aproximadament un mes. El debat inclogué definicions, què era i què no era el RUI, quan s’havia de fer i per què… fins que a mitjans de juliol es féu públic un Manifest.

Aquell text, elaborat per una sèrie de persones que tot i saber tothom qui són, diuen no voler protagonisme i per això no hi ha uns “promotors oficials”, i precisament per no voler protagonisme –no és sarcasme, en tota organització de la informació hi ha una estructura de poder–, han debatut, defensat i teoritzat arreu –des de El Nacional a Sentit Crític– la necessitat de reclamar, set mesos després de formar govern, que es canviï tot i posar sobre la taula la celebració d’un Referèndum d’Independència.

No vull entrar, avui, en la idoneïtat del manifest, les raons –almenys les que els hi adscric als no-promotors del tema, perquè tan sols ells les saben–, ni res que s’hi assembli. Només en faré un estudi de què ha passat des que es publicà el text, perquè crec que és un nou cas digne d’estudi de campanya de clictivisme dos-punt-zerista.

En una feliç coincidència de dates (?), pocs dies abans del trencament oficial del pacte entre Junts pel Sí i la CUP, per causa de tombar els pressupostos del Govern, el RUI començava a agafar volada.

El debat es va desenvolupant durant aproximadament un més. Es publica el Manifest del RUI i tot esclata. Els uns titllant als altres de traïdors per voler refer les regles del joc a mitja partida. Els altres titllant als uns d’antidemòcrates per no voler votar.

El Debat del RUI, que així s’anomenà, crea polèmica. Tots els diaris, revistes i digitals comencen a dir-hi la seva. I mentrestant, en un parell de dies s’arriba als 5000 signataris. Un èxit? En aquesta mena de temes, val més no dir res tan d’hora.

El rau-rau creix en intensitat. Cada dia apareixen articles defensant la celebració del referèndum com a única solució per aturar el Processisme. De forma curiosa, apareixen també a publicacions que el passat hivern defensaven que l’única forma d’aturar el Processisme era que el candidat de JxS fes un pas al costat. El processisme –i l’anti-processisme– també muta.

De la mateixa forma que el rau-rau pro RUI augmentava, també ho feia el contrari. Les desqualificacions pugen de to, i tothom comença a apartar del debat públic a aquell o aquells amb qui, per la raó que sigui, no interessa debatre. He dit “debat públic”? Ho sento. El 90% del debat sobre el RUI s’ha fet a Twitter, target obvi del Manifest en si, com bé apuntaven alguns. I Twitter no és ni de bon tros “l’esfera pública”.

Però com sempre, si a Twitter s’aconsegueix fer el suficient soroll, la vibració arriba a la superfície, i així el Debat del RUI saltà d’Internet al pla físic –l’esfera pública–, i els partits polítics en començaren a parlar. Des de la CUP es va voler donar a entendre que era una idea que sempre havien defensat, i des de Junts pel Sí es va voler donar la idea que l’actual Full de Ruta ja el contempla.

Llavors, per tant, ens trobem amb un dilema prou divertit. Tothom hi pensava, tothom el defensava, tothom el tenia present… i tothom l’ha obviat fins ara, just després que una onada nascuda a la xarxa hagi arribat als partits.

No només ha arribat als partits, sinó que el RUI ja és sobre la taula de negociació, amb tot el que implica i tota la polèmica de sempre en tant a filtracions, declaracions, dates i aquestes coses.

Però si anem a veure la quantitat de signataris del Manifest, en el moment d’escriure aquest text són 14338 –i a l’hora de revisar-lo, 24 hores després, 14350–. Amb prou feines un Palau Sant Jordi.

Tinguem en compte que el mínim per presentar una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament són 50000 signatures, i que 14350 és el 0,7% dels 1 957 348 de vots de JxS i CUP del 27 de setembre.

Trobo que el panorama és, com a mínim, inquietant. Que el brogit de les xarxes, creat per l’equivalent al 0,7% de votants de les dues candidatures independentistes a les darreres eleccions catalanes, sigui capaç de provocar que algú de molt a dalt pugui pensar a fer canvis en les normes i modificar programes electorals diu bastant.

Que la política és voluble ho sabem. Que aquesta volubilitat arribi a nivells de ballar segons el so que vingui de Twitter és més nou. Potser la Nova Política és això, i caldrà acostumar-se a aquesta mena de populisme constructiu, i mirar de donar-li una volta. Com sigui, això obre moltes portes i finestres, debats i conceptes dels quals caldrà parlar-ne amb calma.

Recull d’articles (19)

Amb una tardança considerable, heus ací el dinovè recull d’articles, texts i comentaris que, per la xarxa, he trobat i considerat motiu de compartició pública per una raó o altra. Per feina:

  • El més que amic Boaz Vilallonga escrivia sobre poesia, cinema i les colònies, encara existents, d’Europa. Aquelles colònies que, tot i ser (d’)Europa, no són comunitàries.
  • Sobre l’aniversari del primer de juliol i la batalla del Somme, en José Luis Martín explica la història del novè batalló Devonshires, massacrat aquell 1 de juliol de fa cent anys gràcies a la clarividència de generals i mariscals “de camp”, que al camp, precisament, hi anaven poc.
  • Com sempre, Nicholas Carr és algú a qui cal llegir. Fa dies ens comentava una entrevista a Marshall McLuhan, on el teòric dels mitjans explicava per què els atacs a la identitat, i la seva pèrdua, provoquen violència. “Simplistic, but not wrong”. Lectura necessària.
  • Les revolucions americanes del sud s’han fet famoses pels grans llibertadors, Bolívar, San Martín i companys. Però de qui no es parla gaire, almenys no en cercles mainstream, és d’aquell qui els va precedir i, d’alguna forma, reunir. I aquest home fou Francisco de Miranda. L’apropiacionisme que fan dels llibertadors, i la traïció, els revolucionaris moderns pren nous sentits quan s’investiga la figura de Miranda. Us recomano que el conegueu.
  • Jesús Pérez explica la història de l’Operació Yonatán, el rescat d’ostatges segrestats en un avió que va aterrar a Uganda. A part que és una bona història, hi podem entreveure que hi ha llocs on la vida humana val diners, i hi ha llocs on no té preu i es fa absolutament tot per salvar-la.
  • Amb en Javier, també més que amic i mestre, comentàvem aquest article sobre populisme. Tot i que el concepte “creació de populisme constructiu” produeix certa urticària, hi ha tesis a l’article que val la pena tractar.
  • Ramón Rallo parlava sobre el tema de Vueling i tot el tràfec que va causar el seu fiasco estiuenc. El low cost es diu així per alguna cosa, però tot i que, en la teoria, no puc estar menys d’acord amb Rallo, la pràctica demostra que de vegades hi ha alguna cosa que falla: Ryanair.
  • I enfilant els darrers enllaços, derivem a temes secessionistes. Gonzalo Martín fa una diatriba sobre sortides, fugues i secessions. I algun dels punts fa pensar. Llegiu i penseu. I n’Aleix Garra ens feia cinc cèntims de com veu el tema del manifest del RUI per a la independència de Catalunya i comarques.

I fins aquí. Com sempre, que tingueu un bon final de diumenge, i espero que marxeu amb alguna cosa que us hagi servit. Petonets.

El debat sobre referèndums i declaracions i la boira de guerra

Llegida l’entrevista a Germà Bel, i vistes algunes les reaccions –en forma de piulades o de textos més llargs com aquest de Jordi Graupera (enhorabona de nou) del que no entenc ni el per què ni el to ni la retòrica–, no puc estar-me de dir la meva, ja que sóc bocamoll de mena. Abans, però, explicaré el concepte “boira de guerra”.

Aquesta boira és la que provocava el fum de les armes en ésser disparades. A partir d’unes poques rondes, el camp es veia ocupat per un fum espès que impedia que hom veiés a qui i cap a on disparava. I això, penso, és el que comença a passar amb el tema del RUI, la DUI, sa mare la pastissera i els nous conceptes, certament incomprensibles, com DINO o DAI o DUNI –que em sona més a cadena de perfumeries. Hom comença a disparar a tort i a dret, sense saber –ni mirar ni pensar– qui hi ha al davant.

Dos punts importants abans de començar. Primer vull fer un petit diccionari per evitar sigles que, a hores d’ara, comencen a fer ganes de vomitar. Excepte indicació contrària, quan parli de “referèndum” o “declaració/proclamació d’independència”, hi podeu afegir el sufix “unilateral”. De la mateixa forma, els considero vinculants. Per què? Quan parlem de fets com la creació d’un nou país o estat, se sobreentén –o caldria fer-ho–, que es fa de forma unilateral. Per què? Perquè ningú, repeteixo ningú, té la potestat a atorgar l’autodeterminació (auto, nois) o la definició pròpia d’un mateix. Per altra banda, la Convenció de Montevideo així ho diu. Si voleu, podeu seguir jugant a les etiquetes, però no m’hi busqueu.

El segon punt és l’article Aclariments sobre el RUI i la Via Abat publicat a Unilateral.cat on explico la Via Abat Ninet –prèvia clarificació de conceptes amb el mateix Dr. Abat, és a dir que li vaig preguntar “és això?” i va respondre “sí”–, que és el que de forma inicial defensaven alguns que avui critiquen Bel. Som-hi.

A l’entrevista, resumint molt, Bel defensa la vigència del Full de ruta de la coalició Junts pel Sí; diu que no existeix una majoria independentista al Parlament (aquest punt tracta el tema del pacte JxS-CUP); diu que un RUI no desencalla res; diu que fer un referèndum seria més patètic que el que es va fer el 9 de novembre de 2014 i enumera algunes dificultats logístiques, assenyades, de per què seria patètic i per què no es podria realitzar. També parla de l’actitud de l’ANC i el bloc En Comú, preocupats i angoixats els uns, indefinibles els altres. En el debat sobre el trencament/vigència de pactes entre JxS i CUP no hi entro perquè no és l’objectiu d’aquest article.

Logística del referèndum

En el tema de les dificultats logístiques i la necessitat d’un exèrcit/força per assegurar infraestructures i fer complir el nou marc legal, Bel sí que mareja una mica la perdiu. Quan li pregunten per què cal un exèrcit, Bel respon que “per aconseguir implantar el nou marc legal”. La següent pregunta és sobre si aquesta força també caldria en cas de referèndum constitucional pactat o eleccions constituents, en oposició a la realització d’un referèndum organitzat des de Catalunya, i la resposta és “sí, però en aquell moment ja estàs fora del marc legal espanyol”.

Amb aquesta resposta crea dos escenaris legals diferenciats, i ho considero un gir retòric. En el moment que el President acaba la proclamació de la independència, el marc legal espanyol no aplica –ens creiem que som un país, o no? Si es fa un referèndum organitzat sense pacte amb l’Estat Espanyol, agradi o no el marc legal és l’espanyol fins que no entri en vigor una llei (es publiqui al DOGC) o es faci una proclamació pública que expressi que el marc legal espanyol deixa d’estar en vigor.

Cal rebutjar qualsevol joc dialèctic, inclòs el de la “desobediència”, que vulgui rodejar això, ho digui Bel, Graupera, Gabriel, Forcadell, el president Puigdemont o el rei Felip VI.

Acceptació de marcs

Sobre l’ANC ja en vaig parlar fa mig any. Com no s’ha dissolt, s’està convertint en un ens zombi que causarà més danys que avenços.

En tant als Comuns, el seu mode de treball basat en el populisme els portarà a actuar segons com bufi el vent. La seva inclusió o acceptació del marc legal, derivat d’un referèndum o d’unes eleccions –és a dir, que acceptin la celebració de referèndum o eleccions plebiscitàries–, és totalment irrellevant: són ciutadans catalans? Si als set milions de catalans se’ns aplica un marc consistent en convocatòria de referèndum/eleccions o proclamació d’independència, no veig per què aquests diputats han de tenir un estatus especial que els permeti acceptar-lo o no, validar-lo o no, a la seva elecció. Els diputats, com a ciutadans que són, no poden complir només les lleis que els agradin.

Per què es parla del RUI?

En el tema “per què ara es parla de RUI com a desllorigador”, torno a estar d’acord amb Bel en part. L’agenda d’actualitat política mana, i l’agenda de la indústria de les notícies, amb opinadors, articulistes, tertulians i d’altres que en viuen, ha de fer bullir l’olla. I mentre uns fan la videta, la resta anem perdent temps, ganes i energia. Desconec les raons per les quals, de sobte, ha saltat l’etiqueta RUI, i menys encara quan el pretext –la ponència del dr. Abat– defensa 1, declaració d’independència per la majoria necessària per aprovar una Llei al Parlament i 2, confirmació d’aquesta declaració mitjançant consulta a la població.

Si és pel tema de la desobediència, una cosa és la “desobediència” entesa com el rebuig al marc legal espanyol que s’exerceix amb una declaració d’independència, i una cosa molt diferent és fer enrabiades puntuals perquè un tribunal espanyol diu que una resolució completament inútil del Parlament –com la del 9 de novembre de 2015– no és vàlida. La Declaració de sobirania no servia de res d’entrada. Si voleu jugar als països, el Risk és més barat i entretingut.

També considero que la convocatòria d’un referèndum per part del Govern sobre la independència de Catalunya, amb una pregunta clara i una resposta binària, és legítim i faria desaparèixer molts dubtes. Ara bé, el debat organitzat sobre quina via és la millor és completament irrellevant si l’objectiu és la independència.

Full de ruta: errors constitucionals

Com a punt final vull parlar del famós Full de ruta de Junts pel Sí. El dels 18 mesos. Crec que aquest programa conté uns quants errors de base, essent el principal la confusió entre “procés constituent” i “eleccions constituents”. Vull pensar que aquesta barreja de conceptes no s’ha fet per confondre.

Per alguna raó que no arribo a comprendre, es veu que Catalunya mai podrà esdevenir independent si no té una Constitució. Una constitució no és res més, ni res menys, que una carta de drets i deures bàsics, una de les possibilitats definitòries de la relació entre l’Estat i els seus ciutadans. Això es pot fer a través d’una constitució, o a través de lleis. De fet, són les lleis les que desenvolupen aquesta relació de drets i deures. En tot cas aquí i arreu del món, una Constitució és un accessori. I com a tal, és prescindible. I si no, pregunteu al Regne Unit.

Per aquesta raó, parlar d’eleccions “constituents” o “assemblea constituent”, i lligar això a la redacció d’una futura constitució catalana frega el totalitarisme. Per què? A mi no m’han preguntat si com a ciutadà del nou país vull regir-me per una Constitució. I com jo en som uns quants. Si comencem l’aventura amb imposicions, no sé jo.

A banda, una Constitució és un document bàsic. El compendi del senador Vidal, a banda d’esgotador, torna a fregar el totalitarisme en tant que sobrepassa la protecció de certs drets. Ho fa en forma de legislació directa –i una Constitució està per sobre de qualsevol llei–, que només permetria la correcció mitjançant una modificació de la Constitució, amb les complicacions legals que comporta. Però ens queixem de la dificultat de modificar la Constitución Española.

Per altra banda, el Full de ruta parla del “procés constituent” en tant al procés legal i legislatiu que ens ha de portar a l’establiment del nou país/estat. El procés constituent és el que s’està fent, és tot. I és res. Però lligar la creació d’una Constitució com a necessitat imperativa per a esdevenir independents és mentir. I debatre sobre qui l’ha de redactar i com i si s’ha d’aprovar o no és fer perdre el temps i, fins a un cert punt, totalitari.

Conclusions

Estaria bé que tothom comencés a parlar clar i a deixar de banda la retòrica, tant la processista com la desobedientista, així com la política de fets consumats. Volem la independència, sí o no? Quan parlem de declaració d’independència ens referim a l’establiment d’un nou país, sí o no? Això es farà de forma independent al que digui l’Estat espanyol, sí o no? Un cop establert el nou país, la ciutadania catalana –refuso directament parlar de “poble català”– desitja regir-se per una Carta de drets i deures/Constitució, sí o no? El model de govern de Catalunya ha de ser una República, sí o no? Desitja la ciutadania catalana que Catalunya sol·liciti l’admissió a la UE/OTAN/UN/Commonwealth/ASEAN/altres, sí o no?

El procés legal per arribar aquí (El Procés) –mitjançant una convocatòria amb la pregunta “Vol vostè que Catalunya esdevingui un nou estat?” que permeti només una resposta binària “SÍ/NO”, o mitjançant una proclamació d’independència amb majoria al Parlament– serà irrellevant un cop els partits polítics parlin clar. Per això cal que deixin de pensar en termes de cicles electorals, com estan fent ara mateix. Per això caldrà, també, que s’aprengui a diferenciar entre “unitat”, “unificació”, “pensament únic” i estudiar el concepte “diversitat”. Fuenteovejuna és una obra de teatre.

Mentrestant, seguirem debatent sobre “majoria parlamentària” vs. “majoria de vots” vs. “percentatge”. Seguirem debatent “quin percentatge de vots dóna com a guanyador al sí en un referèndum”. Seguirem debatent si “el bloc polític X mai acceptarà aquest marc legal”. Seguirem debatent sobre si “la llei de transitorietat és vàlida sempre i quan no la tombi el TC”. I així.

Si es vol fer quelcom diferent, tenim l’oportunitat de fer-ho. No vull, com diu Bel, una mini-Espanya o una mini-França on el centre polític, Barcelona, digui a la resta què s’ha de fer, quan i com. Ventilem el camp de boira de batalla i deixem els accessoris per quan tinguem el blat al sac i ben lligat.

Recull d’articles (18)

Mitjans de juny, jo encara dormo amb funda nòrdica i com que és diumenge, toca recull d’articles. Avui curt, perquè fa dies que no llegeixo coses a Internet i perquè tinc feina a casa. Som-hi.

  • Comencem amb la recuperació d’un article de Biel Figueras a Highway Magazine. A El mal de España en Biel ens deixa entreveure com van ser els darrers mesos de vida de Miguel de Unamuno a partir del 12 d’octubre de 1936, on s’enfrontà directament amb el bàndol colpista en general i amb Millán-Astray en particular. La figura del Rector de Salamanca és una mostra clara de l’apropiacionisme flagrant d’aquest país i que caldria recuperar de forma urgent.
  • En Jordi Graupera va fer una conferència cap allà finals de 2015. Fa pocs dies la va transcriure al seu blog. Hi va dir coses interessants que tornen a ser actualitat. Parlo del famós RUI, que ara crec que torna a canviar de nom i es diu Referèndum d’Autodeterminació…
  • Nicholas Carr és una persona a qui cal llegir. En petites dosis, però cal fer-ho. Avui us porto la llei de la Densitat Personal, o llei de Mondaguen, que parla de l’ample de banda personal. També podeu llegir algunes coses sobre els perills per al mercat laboral que comporta l’automatització… o que es pensava que portava allà pels anys 50 del segle XX. Ambdós interessants.
  • En Bernat Ruiz torna a dir coses que cal dir sobre el món editorial. Aquest cop sobre editorials petites, impressió a demanda, gestió d’estoc, micromecenatge i la Reforma de la cadena de valor del llibre. Fa anys pensava a muntar una editorial i/o una llibreria. Ara en torno a tenir ganes!
  • Jose Alcántara va anar al cine. Feia molt temps que no hi anava. I diu que trigarà bastant en tornar-hi. Llegiu, llegiu les raons que expliquen per què anar a una sala de cinema és una mala idea.

I fins aquí. Com sempre, a Twitter hi vaig posant més coses i també podeu consultar el repositori d’enllaços en cru (també un xic pobres darrerament) als bookmarks. Que tingueu un bon inici de setmana i, els que feu vacances, que les gaudiu tot el que pugueu i més, que jo faré el mateix.

Notes sobre xarxes, tribunes i retòrica

Fa uns dies que no paro, si és que en puc dir així, amb tot el tema del RUI. I de tot plegat n’he extret unes quantes coses. Algunes me les guardaré per mi, d’altres les comentaré tot seguit.

Centralized-Decentralized-And-Distributed-System

Aquesta gràfica, que tants records ens porta a quatre o cinc amics, fou una de les bases, tòtems i leitmotivs d’una època passada. Es tracta de les diferents topologies de xarxes: centralitzada, descentralitzada i distribuïda. Aquesta gràfica és la que va donar peu a Internet, que és, òbviament, la figura de la dreta del dibuix.

Però aquestes tres figures no il·lustra tan sols xarxes de comunicació de bits. Ens parla de xarxes socials. I les xarxes socials, companys, són bastant més que Twitter, Facebook i qualsevol aplicació 2.0. Imagineu que cada puntet és una persona. I que voleu disseminar una informació qualsevol. Quin és el model més fàcil per fer-ho? Exacte.

La figura del mig és, entre altres coses, el model dos-puntzerista de Twitter o Facebook. També és el model de la premsa, dels ‘curadors’ de contingut i dels editors: dics de contenció que dominen la informació i la transmeten a qui ells volen en un moment determinat. Tot això ensucrat amb cantonades rodones, colors pastel –de rica miel– i digues-li com vulguis.

Sí que és cert que si aconseguim que el nostre missatge sigui retuitat per un d’aquests grans nodes arribarà a molta més gent. Però a quin cost? Què hem de fer per aconseguir que els grans nodes –diaris, altres publicacions mainstream, twitstars i altres–, en un món en el qual l’atenció és un recurs caríssim, ens facin cas? No podem. O tenim un amic o conegut que hi té contacte estret –afegim un node més a la cadena–, o depenem de fer un nivell de buzz –o de run-run en neollengua en comú– suficient perquè el node gran ens presti atenció i cregui adient fer-se’n ressò. Per tant, parlem d’un model de màrqueting d’afiliats.

Els sistemes dospuntzeristes es basen, des de l’inici, en conceptes com karma o klout. D’acord amb uns paràmetres i algoritmes propis, converteixen això en «influencers». Però d’influència real, al món real, no gaire. En realitat, el que indiquen, és nombre de connexions a altres nodes a partir dels retuits. Per tant, basar la capacitat de modificar comportaments personals al món físic en el nombre de seguidors a Twitter és una mica com jugar a apamar-se la tita: algú ho pot trobar graciós quan és adolescent.

A l’altra banda dels «influencers» de Twitter hi tenim aquella gent que és capaç de fer que algú canviï el seu comportament. Això es dóna per múltiples raons. Entre d’altres la persuasió directa, però per arribar aquí cal tenir una relació molt íntima. No valen quatre argumentacions de 140 caràcters, o N articles a diaris o digitals. Ara per ara la immensa majoria de persones llegeix només al seu grup/facció/clan, molts cops ho fa en diagonal i, molt més important, entén el que vol entendre –a mi em passa molt sovint i m’ha ocasionat un parell d’errades més o menys espectaculars. La influència real és a les xarxes socials reals, físiques. De persones. La gent amb la qual parles cada dia, la família, la feina, la comunitat de veïns, els de l’AMPA, els del partit casats contra solters… El món, companys, no és ni molt menys Twitter. Twitter és buzz, soroll. Poc més.

Tribuna

Una de les altres coses que he confirmat és que en aquest país –com a tots, com bé m’apuntaven–, sinó tens tribuna, no ets ningú. I per tribuna vull dir algun lloc on poder dir el que penses. Però que no sigui un lloc teu, propi. Diaris, digitals individuals o col·lectius, fòrums i el que sigui amb un nom més o menys ocurrent. Excepte un blog. Un blog és garantia, en el millor dels casos, de no passar de «cara B». A 2016 encara s’empra el terme «bloguer» en forma despectiva per definir contingut sospitós i, sobretot, de baixa qualitat.

Aquest fet sobta bastant en especial quan tenim en compte que, arreu, es fa mofa i escarni públics de l’Edat d’Or del Periodisme. Ens fotem de les cagades i lamentabilitat del periodisme, tradicional o digital, i li restem credibilitat. Sobretot a aquelles publicacions contràries al nostre punt de vista. Però encara són càtedres des d’on emana La Veritat. Quina veritat? La del clan, la que volem sentir. Quin és el seu nivell de manipulació –òbviament de «l’altre»? Tornem a l’explicació dels nodes descentralitzats.

I mentre la premsa tradicional i la que aspira a ser-ho segueixen amb el desdeny als blogs i anunciant-ne la desaparició, aquests segueixen –#seguim– a la xarxa. Alguns en segon pla, alguns amb més visibilitat. Com a tot arreu, les grans estrelles –els blogstars, els blogs triple A, etc.– tenen una reputació a mantenir. Mai a la vida acceptaran que llegeixen a la terregada. Alguns, fins i tot, asseguraran desconèixer-ne l’existència. Tampoc no dubtaran en apuntar-se a l’èxit de qualsevulla idea que s’hagi impulsat des del seu terreny proper, sigui pròpia o adaptada. I això és el més humà i normal de la vida. Recordem la Gauche Divine reclamant l’autoria de la mort de Franco.

Tenir més visibilitat no implica tenir més capacitat d’influir en l’actitud d’algú. A vegades sí, però la major part del temps no. Especialment a Internet, on l’atenció, com deia a l’inici, és un recurs escassíssim. Implica, això sí, clics a sistemes publicitaris i propaganda per als qui, a més, siguin escriptors. Recordem el Cas Moliner el passat Sant Jordi. Tornem-hi: hi ha els «influencers» i hi ha qui és capaç de fer que la gent actuï diferent i fer que una idea es transmeti.

El comportament individual, hi torno, no es canvia d’un dia per l’altre –exceptuant desastres naturals i casos espectaculars–, i s’acostuma a fer a casa, per allò de poder dir «si jo ja ho feia abans». Som humans, acceptem que la vanitat –de vanitats, tot és vanitat–, més que la fe, mou muntanyes.

Conclusions

Les revoltes de Twitter, els efectes Streisand, el klout i el karma estan molt bé per fer-ne articles, «papers», llibres i conferències. Fins i tot jo en vaig fer una! Serveixen, també, per donar a conèixer un tema. És el que va passar amb les famoses primaveres àrabs. Però la feina real es fa al món físic, no amb hashtags.

Estem vivint uns moments certament emocionants. Existeix l’oportunitat d’aconseguir que Catalunya esdevingui un país independent. Si no ara, potser d’aquí uns anys Els que rondem la quarantena o la cinquantena –fins i tot els de 60– ho veurem, segur. Caldrà que certs actors modifiquin les seves actituds.

Els que reclamen «sentit d’estat» des de diaris i publicacions s’apliquin la cosa i renunciïn a vendre notícies per tal de fer accions determinades i concretes. Que deixin de confondre «unitat», «unicitat» i «uniformització» i d’emprar aquests conceptes per augmentar les tensions entre diferents clans i faccions en lluita –difícil quan diaris i publicacions formen part d’una facció o l’altra.

Caldrà que els qui fan volar coloms –i bullir l’olla– des dels escons abandonin el pensament electoral a quatre anys –o dos o sis, segons quina ronda toqui— i estiguin disposats parlar, a respondre preguntes, a recórrer barris i pobles i a jugar-se-la. Per això van escollir la política, no?

Caldrà, també, que els qui tenen tribuna, visibilitat i, fins i tot, cert nivell d’influència abandonin la retòrica buida i concretin. Que renunciïn, també, a vendre publicitat i diaris. A fer articles de posicionament en què no s’aporta ni es diu res nou ni interessant. Que sí, que a vegades les obvietats s’han de dir, però arriba un moment que cansa i fa pensar que tan sols es fa per vendre més publicitat. Que es mullin, que es posicionin i que deixin d’amagar les cartes.

I també, potser, caldrà que renunciïn a «fer política» des de fora de la política –ja m’enteneu: tot és política, des de comprar el pa a anar a la feina amb vehicle propi o en autobús. En Graupera deia la tardor de 2015 que «no tenim un Thomas Paine que faci el nostre ‘Common sense». Crec que tu, Jordi, podries ser-ne un gran candidat. Personalment m’agradaria tenir-te aquí a casa, però el català és un poble que escolta més i millor a qui parla des de fora. I tu estàs a fora, tens tribuna i la gent t’escolta.

Caldrà especialment que els ciutadans abandonin la mediatització –de mediàtics, de mediada, de premsa– de la seva experiència vital. Que deixin de construir el seu món a través de què diuen la tele, els diaris o les tertúlies i comencin a parlar. Primer entre ells, després entre tots.

Els discursos èpics pot ser que no mobilitzin tant com fa dos o tres anys. La gent s’ha cansat. A més, el discurs èpic i patriòtic potent –i influent, però al carrer, no pas a la xarxa— és en mans de Podemos. Lluitar contra les incoherències dels comuns i desmuntar-ne el fals, buit i hipercentralitzador programa electoral a Twitter no aporta res en absolut. Mentre es fa això, la piconadora de Podemos avança sense aturador pels carrers i va captant vots que, al final, és el que compta en lloc dels retuits i els fav.

La lírica és bonica i refinada. Cal discurs mitjanament líric, però sobretot calen fets reals, tangibles i decisió. Precisió. I mentre això no arribi, jo faré el que em deia un benvolgut company que, com jo, habita en la boira del desconeixement: dedicar-me a la feina, la família i l’esbarjo.

Aclariments sobre el RUI i la Via Abat

Sembla que, aquesta setmana, el concepte del Referèndum Unilateral d’Independència (RUI) ha acabat d’esclatar. Ja feia dies que corria, però ara, en especial amb l’inici de la campanya de repetició de les eleccions espanyoles –fet que no deixa de ser curiós–, tothom parla i comenta el nou hashtag de moda.

Tanmateix he detectat certes divergències en la interpretació del #RUI. M’explico. Pel que porto veient, tot començà el 17 de maig amb la compareixença del dr. Josep Abat al Parlament on defensava una visió clara: existeix una majoria clara per fer una declaració d’independència. Es pot fer. Caldria confirmar-la amb un referèndum. Això és el que hauria de fer el nou govern.

A diferents punts o focus d’inici a diverses publicacions digitals –individuals o de premsa–, el tema s’ha anat extenent s’han anat recuperant texts de fa un i dos anys. Els qui ara anomenen la «tríada sònica» (?) —Jordi Graupera, Bernat Dedéu i Enric Vila— defensaren aquesta via, o com a mínim a mi m’ho va semblar, i la començaren a moure. S’han fet diferents articles aquí i allà –sí Domenechs, segueixen fent articles. La cosa ha anat creixent i ara, ja en campanya, diaris de paper, digitals, polítics i gairebé tothom parla de forma oberta del famós RUI, que està esdevenint tema de mercadeig electoral… a les eleccions espanyoles.

La cosa és que veig que vora el 80% del que llegeixo sobre el #RUI es refereix a una cosa molt diferent de la Via Abat: defensen la convocatòria d’un RUI, bé a l’escocesa –és a dir pactat– o bé de forma unilateral si l’Estat espanyol segueix negant-se. Per fer-ho suau, i com vull que aquest article sigui purament definitori, només diré que em sembla un «torni a la casella de l’estiu de 2014, sense cobrar».

Això crea moltes preguntes: nous noms, nous conceptes i noves teories per a una cosa que ja es va intentar i no es va fer bé –per infinits motius que ja no m’interessen. Per tant, i després de confirmar-ho amb el mateix Abat, intueixo que aquí hi ha dues visions i, crec, s’estan confonent conceptes. Cal explicar bé quina és la Via Abat (copyleft) i no estaria gens malament que hom es posicionés. Tal com ho veig, seria això:

Dia 0. Per seguir la legalitat vigent catalana es proposa una llei que insti al Govern a declarar la independència i a convocar immediatament un referèndum per a confirmar-la. Com la famosa «declaració del 9N», però útil i clara. La llei segueix el seu procés i es vota al ple del Parlament. Al mateix ple es vota la modificació de la Llei 10/2014 de consultes populars no refrendaries per tal d’eliminar el «no» del títol i fer que els resultats siguin vinculants. En cas que s’aprovin ambdues lleis, es publiquen a la següent edició del DOGC.

Dia 1. Les lleis surten publicades al DOGC i entren en vigor. De forma immediata, el president proclama la independència –al balcó del Palau de la Generalitat, al Parlament o a un búnquer subterrani, tant se val. A partir d’aquest moment, Catalunya és un Estat independent i sobirà –és a dir, la llei màxima ja no és la Constitución Española sinó l’Estatut. En acabar la proclamació d’independència, i d’acord amb l’article 4.2, supòsit a, de la Llei 10/2014, el President convoca per iniciativa institucional la confirmació de la situació.

Dia 2. Es publica la convocatòria al DOGC i comença a comptar el termini. Si tot està envestat –que hauria d’estar-ho per fer les coses de forma ràpida i fàcil–, el referèndum de confirmació es pot fer en els 30 dies que preveu l’article 10.4.

A partir del dia 1, la Conselleria d’exteriors hauria de fer una activitat titànica per visibilitzar la situació. Cercar suport internacional tenint en compte la legislació. La Convenció de Montevideo (en especial els articles 1, 3, 6, 8 i 11) és clara en el tema del reconeixement: el reconeixement internacional és irrellevant per l’existència d’un país. Això sí, cal tot el suport que es pugui per tal de neutralitzar el màxim possible els moviments de violència espanyols.

De la mateixa forma les conselleries, a casa, (economia i finances i interior especialment) han de fer tot el possible per garantir la seguretat de les infraestructures i la caixa del Govern. Com fer-ho, això de la caixa? De la part tècnica –possible bloqueig de comptes per part del Banc Central– en tinc poca idea però segur que algú podria posar-hi llum.

Dia 32. Es celebra el Referèndum de confirmació d’independència. Amb observadors internacionals i el que faci falta. Es fa el recompte i el resultat s’accepta i acata.

Si guanya el no, el Parlament deroga la llei de proclamació d’independència i ens preparem per esdevenir la Irlanda de Cromwell. Si guanya el si, visques a Catalunya, convocatòria immediata d’eleccions i el nou Parlament haurà de fer lleis que substitueixin les espanyoles, estructures d’Estat, debatrem el model social de país, debatrem constitucions i el que calgui.

Aquesta, i no una altra, és la que considero la Via Abat. Torno a dir-ho. Aquest és un text descriptiu. Aquí no entro en consideració si el dia 0 pot ser avui, demà o d’aquí a 13 mesos, ni percentatges d’acceptació referendaris –tant de llindar si/no com de resultat–, ni si aquesta opció és més viable, fa més bona olor o renta més blanc, ni gairebé res tècnic.

El meu objectiu és descriure de la forma més exacta possible quina és la Via que es defensà el 17 de maig al Parlament. Quina és la via de secessió que defenso jo –també de fa anys i amb molta menys visibilitat. I intentar clarificar conceptes per evitar caure en la retòrica processionària. Com he dit al principi, cal clarificar aquest tema. És temporada electoral i els venedors de diaris –i de fum– fan l’agost.

Ni procés ni desobediència: RUI

El 17 de maig de 2016, el doctor Antoni Abat i Ninet feu una compareixença al Parlament de Catalunya on defensà un model «inèdit» fins ara: la declaració d’independència directa i una confirmació posterior mitjançant referèndum ciutadà. D’aquell dia ençà gent amb abast i audiència, respectats i admirats, com en Jordi Graupera, en Bernat Dedéu i d’altres –que feia temps que llençaven la idea–, en van parlant, estenen i defensen el concepte.

He posat inèdit entre cometes perquè tot i ser-ho al vessant mainstream de comunicació, en som uns quants que defensem el que el doctor Abat exposà al Parlament. Estic segur que molts dels que hem defensat que un resultat que, de forma clara i visible, conformés una majoria independentista al Parlament permet declarar la independència de forma immediata, hem patit mofa, escarni, rissa i menyspreu per gairebé tots els qui, avui, neden i naveguen –en l’accepció sinonímica de «senilitat»– pels oceans de percentatges necessaris en un, encara, hipotètic referèndum pactat amb el Gobierno de España.

Antoni Abat citava la Convenció de Montevideo sobre els drets i deures dels Estats, que és la legislació internacional vigent i vàlida que defineix els requisits d’un Estat per declarar-se completament sobirà. És curiós que de tots els experts legalistes que porten garlant sobre el tema des de 2011-2012, cap ni un conegui l’existència d’aquesta Convenció. O que la conegui i no l’hagi citat. O que ho hagi fet i jo m’ho hagi perdut, i en aquest cas us demano, lectors, que em corregiu.

Aquesta Convenció la vaig citar en la no-tan-humorística Declaració d’Independiència (amb dues «i») de la República Contubernial Judeo Maçònica i Anarquista. Molt hi-hi ha-ha i algun «goita el grillat», doncs, au: mentre alguns van fent bullir l’olla amb propostes de constitucions anabolitzades, la legislació vàlida que ens permet, avui mateix, esdevenir un país sobirà continua essent desconeguda –i ignorada– pel mainstream polític, periodístic i ciutadà.

«Antoni Abat va fer una declaració potent i innovadora». Potser sí per als processionaris. El que féu Abat fou parlar clar: «nois, estem fent l’enze. Les coses són increïblement més fàcils». Torno a repetir-ho un cop més: esmerçar temps debatent si es fa un referèndum, si ha de ser pactat o no, el percentatge necessari i tota la mandanga és perdre energia.

Hi ha una majoria independentista al Parlament. Que es presenti una moció per declarar la independència de forma immediata i que es voti. Si s’accepta, cal que el Govern actuï. I el primer acte un cop declarada la independència, demanar-ne confirmació als ciutadans de Catalunya. Qualsevol altre rumb, sigui amb lleis de desconnexió, sigui amb creació d’estructures d’estat, sigui amb retòrica de desobediència, sigui amb fulls de ruta barrejant tots aquests conceptes, és marejar la perdiu.

Si cal una mica més de temps perquè, com diu gent que hi toca, es necessita establir cert poder físic per garantir que tot s’aguanti, cap problema. A les pròximes eleccions catalanes, tots els partits independentistes s’han de presentar amb un punt únic al programa: proclamar la independència com a primer acte del nou Govern que es constitueixi. Ni trampes dialectiques, ni llistes úniques, ni pactes, ni fulls de ruta, ni històries. Clar i català –seny!

«Si hi ha voluntat, tot és possible», diuen. Doncs menys garlar i més actuar.