Què és la Fraternitat Unilateral

Després de dir què no és, avui reprenc la Fraternitat Unilateral per intentar definir allò que sí que és, en què consisteix i quins són o podrien ser-ne els objectius.

Solidaritat territorial

Gran part del discurs unionista tradicional es basa en la solidaritat entre les regions. I abans que comenceu a pensar, vull que deixeu de banda –per inútil, gastat i tots els sinònims d’això possibles– el debat sobre aquesta solidaritat en el passat. M’interessa el futur.

La solidaritat entre els diferents territoris sempre ha estat una experiència mitjançada per la persona jurídica Espanya. És aquesta persona jurídica qui defineix els termes de tota interacció, d’acord amb uns criteris obscurs i arbitraris que tenen més a veure en xuclar els calés dels espanyols –i guanyar vots– que en cap altra cosa.

El que busca la Fraternitat Unilateral és eliminar aquest intermediari. En què ens ajuda el fet de tenir un interlocutor que fa el que vol i quan vol i que canvia les normes del partit quan més li convé i que manipula als altres?

És obvi que cal oblidar-se, ara per ara, de diners. Si no es té la clau de la caixa, no hi ha res a negociar en aquest àmbit. Però sí que es pot parlar de cooperació, col·laboració i qualsevol mena d’acció que no impliqui transferències de diners.

Desconec si ja es fan aquesta mena d’accions, però la idea és donar-li una volta més. Posar-hi llums, neons, càmeres i el conseller d’exteriors Romeva al capdavant, que per això existeix aquesta conselleria, oi?

El mite de les Espanyes

Per altra banda, aquí es topa de front amb el problema de “Les Espanyes”. A diferència del que hom suposa, no hi ha “dues” Espanyes. En són unes quantes, a banda de la “persona jurídica”.

Com molt bé m’han indicat els primers beta-readers d’aquest text, hi ha un problema bàsic que consisteix a definir dues coses: primer els pobles que componen Espanya; després el nivell de la relació.

Per exemple, “Castella” i “Lleó” s’agrupen en una sola Comunitat Autònoma, però existeixen diferències importants entre Castella a una banda i Lleó a l’altra. I dins de Lleó, El Bierzo té molta més afinitat amb Galícia –lingüística, cultural, gastronòmica i fins i tot històrica– que amb Lleó. Al sud d’Extremadura passa quelcom semblant amb Andalusia.

I després tenim Múrcia, Madrid, Cantabria o La Rioja, que són d’aquelles comunitats de nova creació. Pregunteu als vostres pares o mireu mapes fins a 1978. Veureu que Múrcia y Albacete era una regió per si mateixa, les actuals Rioja i Cantabria eren part de Castilla la Vieja, al seu torn diferenciada de la Región de León, i Madrid s’emmarcava a Castilla la Nueva.

Per on comencem? Reconeixem uns pobles i els altres no? Ens quedem amb les “comunitats històriques” que no han modificat el territori des de meitat del segle XIX? O per les altres? On es situen, conceptualment, les unes i les altres? Es pot equiparar, com em feien veure, Murcia amb Euskalherria? És un tema molt complicat.

Sigui com sigui, el que interessa a més de demostrar que no es reconeix la persona jurídica Espanya, és guanyar suport allà on no el tenim. I ja que hi som, per què no treballar amb els diferents moviments independentistes –molt minsos, sí, però hi són– d’arreu? Com s’ha de desenvolupar aquesta part de l’estratègia és un tema difícil i que cal pensar.

Sobre a on s’estableixen els diàlegs, l’opció racional seria a nivell de parlament autonòmic. Però això no exclou que es puguin cercar aliances per províncies o, per què no, aliances entre ciutats, que és una de les modes del futur immediat.

Desmuntar l’associació burgesa

Des de Catalunya, i també des d’alguna altra banda, es vol associar això de la independència a la burgesia catalana. S’acusa i es fan retrets de classisme i de menyspreu a les classes obreres.

Nosaltres ja sabem que no és cert, i que aquests intents es basen en una lectura ràpida i esbiaixada de diferents períodes històrics. Durant tot aquest temps, explicar la veritat no ha ajudat. Tampoc ho farà en el futur.

Si s’ofereix un diàleg directe i de tu a tu amb les Comunitats Autònomes, tant les riques com especialment les pobres –molt chrestià i catòlic, això d’apropar-se als pobres–, crec que podria arribar a treure pes a aquesta associació.

A Catalunya, i això no és “relat” sinó realitat, ens hauria de preocupar l’estat dels futurs veïns. El seu benestar ajuda al nostre, i no crec que us hagi d’explicar gaire la diferència entre tenir uns veïns de bon humor i uns que estan tot el dia enfadats, i més encara si estan enfadats amb nosaltres.

Clau de país

La Fraternitat Unilateral és pensar, i sobretot actuar, com un país. Un país sobirà estableix relacions amb els seus veïns i busca col·laborar-hi. Principalment en benefici propi, però també mutu.

La Conselleria d’Exteriors –o com es digui després de la impugnació–, amb Romeva al capdavant, hauria de fer una ruta per tot el territori espanyol. I publicitar-ho als quatre vents.

Com a ciutadà espanyol no se li pot negar recórrer el territori. Com a representant electe, menys. Seria molt interessant que a Espanya ningú el rebés. I encara millor que ho fes la policia.

Per això cal fer-ho i que hi hagi càmeres davant. Moltes. Pels que veieu sèries de política americana, cal muntar un comboi de periodistes com el que segueix als presidents Bartlet i Underwood.

Es vol internacionalitzar la independència? Doncs comencem a tractar als països veïns, incloent-hi el territori espanyol, a través de la Conselleria d’Exteriors. Romeva és un gran actiu, cal posar-lo en marxa aquí també.

D’altra banda, res més interessant que una foto de Romeva davant les portes tancades dels diferents parlaments autonòmics o ajuntaments, mentre explica als reporters que ell venia a oferir col·laboració tangible per solucionar problemes concrets.

Una altra possibilitat, i risc que algú segurament temerà, és que es rebi al conseller amb policia i altres cossos armats, i que se’l detingui per fomentar la sedició. Sentint-ho molt, el risc va amb el càrrec.

Per altra banda, no hi ha contactes arreu? Veure titulars semblants a “catalan leader held by police while volunteering for help” ho trobo deliciós. No veig gaire internacionalització millor que presentar un càrrec electe detingut en l’exercici de les seves funcions mentre oferia col·laboració total i desinteressada.

Infraestructures

A Espanya, quan treus per exemple el tema dels peatges la resposta automàtica és que “el Estado se volcó en industrializar y mejorar el País Vasco y Cataluña, y os pusieron autopistas cuando aquí –qualsevol lloc de la resta peninsular– apenas teníamos una carretera nacional“. I per molt que us dolgui, tenen una part de raó.

Encara que es tregui la bandera de l’eix transversal construït per iniciativa pròpia, no els faràs sortir d’allà. El sentiment de greuge és tan gran, que qualsevol cosa que diguis es veu com justificació de la cobdícia catalana.

Anar garlant sobre la inutilitat de fer aeroports aquí i allà, quan a casa en tenim quatre, no resulta gaire profitós. Alimenta la nostra imatge cobdiciosa i el seu sentiment de greuge comparatiu. Per tant, penso que seria una bona idea deixar estar el debat de la manca d’infraestructures com a cavall de batalla, almenys de cara enfora.

Desmuntar el paternalisme

Des de les files En Comú s’ha defensat que cal regenerar Espanya. És una tornada al paternalisme imperialista del catalanisme de fa cent anys que, per cert, tant es critica des d’En Comú. Coses de la memòria selectiva de la història, suposo.

Que Catalunya és una de les parts/regions/com li vulgueu dir privilegiades, espavilades i que s’ha buscat les castanyes el millor que ha pogut no és mentida. Que això ha fet que des de Catalunya es miri a la resta d’Espanya per sobre l’espatlla, o que es facin comentaris, declaracions i observacions sobre la capacitat laboral, física i fins i tot mental de la resta dels seus habitants tampoc ho és.

De fet, jo he viscut una conversa entre dos amics meus, on un català nostrat deia, a un gallec, que “de Aragón para allá són todos unos follacabras“. Pretendre convèncer algú dels teus arguments dient-li “follacabres” és… complicat…

El relat de superioritat ha d’acabar. No només ha d’acabar, sinó que s’ha de revertir. Com? Ni idea. Però potser es pot començar per esbrinar les raons que han conduït les regions a l’atur endèmic, a una dependència del govern centralista de la persona jurídica Espanya, o a una despoblació del món rural.

Per cert, us espanta la des ruralització del Pirineu i el Pallars? Aneu a Astúries. Aneu a Galícia. Aneu aquí al costat, a Jaca. O a Teruel, que fa poc hi han posat una autovia nova i des de Lleida s’hi arriba en un tres i no res, quan fa uns deu anys es trigaven unes 6 o 7 hores –les infraestructures a Catalunya, oh sí.

El greuge comparatiu

Amb el paternalisme, cal desmuntar i revertir el sentiment de greuge comparatiu de Catalunya. Sí, la persona jurídica Espanya ens roba. Però ens roba a tots –bé, a tots, tots, no. Almenys no a tots igual.

I fa servir el botí per enfonsar cada cop més certs territoris en la dependència. “Voteu-me i us garanteixo pagueta, places de funcionari i el que faci falta”. Andalusia i Extremadura “vagos y funcionarios”.

No tinc amics ni coneguts a Extremadura, però sí a Andalusia. Cal repassar-ne la història, la propietat de la terra, la gestió de la indústria –sí, es veu que hi havia foneries, a Andalusia. I altres coses!–, de la mineria –Río Tinto s’explota des del segle XIX– i com de mica en mica s’ha anat des empoderant a la població i convertint-la en ionquis de l’ajuda pública.

Mentre mireu per sobre l’espatlla i feu acudits del PER, penseu que si això de la independència no ho fem bé, la persona piconadora jurídica Espanya entrarà a tot drap i desitjarem ser l’Andalusia del nord per tal d’evitar esdevenir la Irlanda de Cromwell.

Fraternitat Unilateral a fora per convèncer als de dins

Com veieu, hi ha molts plans, focus, fronts i tecles per tocar. La idea principal, repeteixo, és obviar l’Estat Espanyol com a interlocutor per dirigir-se directament a cada autonomia/regió/ciutat/quelcom espanyola, i negociar-hi de forma directa i unilateral.

Amb això, amb la demostració de fets tangibles –un concepte completament diferent de “mostrar bona voluntat” de la catalanor tradicional–, crec que s’aconseguiria desactivar gran part del discurs que, avui en dia, permet que En Comú segueixi amb vida política.

Si es guanyen amics a tota la resta d’Espanya no només es desactiven molts discursos, sinó que gran part del suport que té En Comú, el que ara per ara es defineix com unionista per diferents raons que van des de la por a la ràbia, canviaria i passaria a comptar vots favorables a la independència.

Cal mostrar una Catalunya no ressentida, no victimitzada ni paternalista, no cobdiciosa. Oi que ens perd l’estètica? Doncs guanyem imatge, que n’anem curts. Una Catalunya disposada a col·laborar amb la resta d’Espanya en el futur –no amb la personalitat jurídica, amb l’altra–, òbviament, que us conec, cadascú des de la seva pròpia personalitat i sobirania.

Una Catalunya que no abandona a ningú a la seva sort –remarcar això en especial. I sempre tenint en compte que, per molt que no s’abandoni a ningú, el nostre camí és un altre.

Si s’aconsegueix demostrar això, el discurs de l’emergència social, que tenalla una bossa important que avui és unionista, cau pel seu propi pes. Si ho hagués d’explicar amb un parell de frases –espereu, que després d’aquesta tirallonga he de riure– podria quedar quelcom semblant a això:

Cosins –perquè per molt que els pesi als dels cognoms, aquí som tots cosins propers o llunyans, i si no feu-vos una prova d’ADN. I si no us la feu, aneu pensant en les malalties que provoca l’endogàmia–, nosaltres estem dats pel sac per la persona jurídica Espanya, però sabem que vosaltres també.

Nosaltres volem marxar, però us estimem, som família i no us volem deixar tirats. Podem enfonsar-nos tots mentre el Capitalisme –de Capital de l’Estat– ens xucla la sang, o podem mirar de lluitar per sortir-nos-en. Nosaltres us oferim tot el que tenim. Què decidiu?

Anuncis

Què no és la Fraternitat Unilateral

La setmana passada vaig llençar una idea que, si no s’explica un xic més, pot no comprendre’s del tot i portar a equívoc. Es tracta del que, com no se m’ha acudit cap altre nom millor, he anomenat Fraternitat Unilateral –que no Universal, això és una altra cosa.

En l’article passat posava l’exemple del Visca Espanya!! de Joan Maragall. Per què? Doncs només perquè el citaven a la peça del “olor de multitudes” –encara ric. Però crec que fer el joc de mots amb el text del poeta i el títol 2.0 causa més confusió que aclariment. Per tant, tot i que era accessori, us demano que us oblideu de Maragall.

I abans de començar, un micro-diccionari. Quan parlo de la “persona jurídica Espanya” em refereixo a l’Estat espanyol i els seus simbionts. El Gobierno, consell de ministres amb els corresponents ministeris i estructures paral·leles, Congrés, Senat i alts funcionaris, i la rècua de la Corte.

També el para-estat, allò que molts anomeneu “lo de l’IBEX”, fundacions més o menys obertament franquistes, plataformes de moviments ciutadans –cal parlar-ne, d’aquests moviments. En José Alcántara ho féu ahir, i molt bé–, i qualsevol ens, entitat, estructura o persona que pretengui canibalitzar la ciutadania amb l’excusa d’Espanya i el seu passat, el seu futur o la seva unitat.

A vegades, per definir una cosa el millor és explicar “què no és”. Les ombres poden crear formes irreals, i el millor és portar llum per tal d’eliminar-les i veure la cosa tal com és. El punt més important: la Fraternitat Unilateral és una idea desenvolupada únicament per a benefici de la independència de Catalunya.

No és una nova forma d’explicar Catalunya, ni és pedagogia. Tampoc un nou intent d’explicar “per què volem ser independents”. Encara menys n’és una justificació, d’aquest per què. Justificar-se per la independència entraria dins el fang del provincianisme més abjecte.

No es tracta de voler canviar res de la “persona jurídica Espanya” com a tal; tampoc al que es coneix actualment com “España de las autonomías”. Encara menys és regenerar res. Si m’heu llegit darrerament, espero que tingueu clar que trobo aberrant, presumptuós i esperpèntic l’imperialisme catalanista –d’ahir, d’avui i de sempre.

Això d’anar a altres llocs “a modernitzar”, en especial sense que ningú hagi preguntat abans què els sembla i si hi estan d’acord, em sembla un xic agosarat. I vanitós.

Què us fa pensar que algú a qui es titlla de poc menys que d’imbècil i analfabet, accepti de bones que qui l’insulta li indiqui, a més, com ha de fer les coses? Bàsicament, parlo de la regla d’or: no facis als altres allò que no voldries que et fessin a tu.

I reblant el clau, m’agrada recordar com em sento cada cop que ve algú a qui no conec de res –i que no em coneix de res– i em diu com he de viure a casa meva, com he de fer la meva feina, etc. Com us sentiu, quan us ho fan?

Tampoc és cercar la instauració d’una estructura federal. El que jo vull i defenso és que Catalunya esdevingui un país independent. Però això no elimina la realitat orogràfica. A menys que es dinamiti tota la frontera, Catalunya es desprengui de la placa continental i comenci a flotar pel Mediterrani, els veïns al nord, a occident i al sud seran els que seran, i seran els mateixos d’ara.

Aquesta idea de la Fraternitat Unilateral tampoc és crear una nova estratègia, ni modificar l’existent. Encara menys tornar a debatre la idoneïtat de fer referèndums o eleccions, ni en quin ordre específic s’haurien de fer. La FU es pot aplicar independentment del moment i de quina sigui l’estratègia a mig-llarg termini.

És més, penso que és especialment aplicable en aquest període en què la persona jurídica Espanya està d’interina, amb govern en funcions i mentre tots els simbionts lluiten per mantenir la posició i seguir canibalitzant.

Per tant, no és federalisme –ni simètric, ni asimètric, ni del dret ni del revés–, tampoc és imperialisme ni bonisme. No és catalanisme renaixent que aspira a prendre el timó d’Espanya per redreçar-la. Tampoc és canviar estructures, ni internes ni mentals, d’Espanya ni els seus ciutadans.

Repeteixo, és una idea pensada per a què treballi en exclusivitat per a la independència de Catalunya. Però d’això en parlaré un altre dia.

Recull d’articles (19)

Amb una tardança considerable, heus ací el dinovè recull d’articles, texts i comentaris que, per la xarxa, he trobat i considerat motiu de compartició pública per una raó o altra. Per feina:

  • El més que amic Boaz Vilallonga escrivia sobre poesia, cinema i les colònies, encara existents, d’Europa. Aquelles colònies que, tot i ser (d’)Europa, no són comunitàries.
  • Sobre l’aniversari del primer de juliol i la batalla del Somme, en José Luis Martín explica la història del novè batalló Devonshires, massacrat aquell 1 de juliol de fa cent anys gràcies a la clarividència de generals i mariscals “de camp”, que al camp, precisament, hi anaven poc.
  • Com sempre, Nicholas Carr és algú a qui cal llegir. Fa dies ens comentava una entrevista a Marshall McLuhan, on el teòric dels mitjans explicava per què els atacs a la identitat, i la seva pèrdua, provoquen violència. “Simplistic, but not wrong”. Lectura necessària.
  • Les revolucions americanes del sud s’han fet famoses pels grans llibertadors, Bolívar, San Martín i companys. Però de qui no es parla gaire, almenys no en cercles mainstream, és d’aquell qui els va precedir i, d’alguna forma, reunir. I aquest home fou Francisco de Miranda. L’apropiacionisme que fan dels llibertadors, i la traïció, els revolucionaris moderns pren nous sentits quan s’investiga la figura de Miranda. Us recomano que el conegueu.
  • Jesús Pérez explica la història de l’Operació Yonatán, el rescat d’ostatges segrestats en un avió que va aterrar a Uganda. A part que és una bona història, hi podem entreveure que hi ha llocs on la vida humana val diners, i hi ha llocs on no té preu i es fa absolutament tot per salvar-la.
  • Amb en Javier, també més que amic i mestre, comentàvem aquest article sobre populisme. Tot i que el concepte “creació de populisme constructiu” produeix certa urticària, hi ha tesis a l’article que val la pena tractar.
  • Ramón Rallo parlava sobre el tema de Vueling i tot el tràfec que va causar el seu fiasco estiuenc. El low cost es diu així per alguna cosa, però tot i que, en la teoria, no puc estar menys d’acord amb Rallo, la pràctica demostra que de vegades hi ha alguna cosa que falla: Ryanair.
  • I enfilant els darrers enllaços, derivem a temes secessionistes. Gonzalo Martín fa una diatriba sobre sortides, fugues i secessions. I algun dels punts fa pensar. Llegiu i penseu. I n’Aleix Garra ens feia cinc cèntims de com veu el tema del manifest del RUI per a la independència de Catalunya i comarques.

I fins aquí. Com sempre, que tingueu un bon final de diumenge, i espero que marxeu amb alguna cosa que us hagi servit. Petonets.

Aclariments sobre el RUI i la Via Abat

Sembla que, aquesta setmana, el concepte del Referèndum Unilateral d’Independència (RUI) ha acabat d’esclatar. Ja feia dies que corria, però ara, en especial amb l’inici de la campanya de repetició de les eleccions espanyoles –fet que no deixa de ser curiós–, tothom parla i comenta el nou hashtag de moda.

Tanmateix he detectat certes divergències en la interpretació del #RUI. M’explico. Pel que porto veient, tot començà el 17 de maig amb la compareixença del dr. Josep Abat al Parlament on defensava una visió clara: existeix una majoria clara per fer una declaració d’independència. Es pot fer. Caldria confirmar-la amb un referèndum. Això és el que hauria de fer el nou govern.

A diferents punts o focus d’inici a diverses publicacions digitals –individuals o de premsa–, el tema s’ha anat extenent s’han anat recuperant texts de fa un i dos anys. Els qui ara anomenen la «tríada sònica» (?) —Jordi Graupera, Bernat Dedéu i Enric Vila— defensaren aquesta via, o com a mínim a mi m’ho va semblar, i la començaren a moure. S’han fet diferents articles aquí i allà –sí Domenechs, segueixen fent articles. La cosa ha anat creixent i ara, ja en campanya, diaris de paper, digitals, polítics i gairebé tothom parla de forma oberta del famós RUI, que està esdevenint tema de mercadeig electoral… a les eleccions espanyoles.

La cosa és que veig que vora el 80% del que llegeixo sobre el #RUI es refereix a una cosa molt diferent de la Via Abat: defensen la convocatòria d’un RUI, bé a l’escocesa –és a dir pactat– o bé de forma unilateral si l’Estat espanyol segueix negant-se. Per fer-ho suau, i com vull que aquest article sigui purament definitori, només diré que em sembla un «torni a la casella de l’estiu de 2014, sense cobrar».

Això crea moltes preguntes: nous noms, nous conceptes i noves teories per a una cosa que ja es va intentar i no es va fer bé –per infinits motius que ja no m’interessen. Per tant, i després de confirmar-ho amb el mateix Abat, intueixo que aquí hi ha dues visions i, crec, s’estan confonent conceptes. Cal explicar bé quina és la Via Abat (copyleft) i no estaria gens malament que hom es posicionés. Tal com ho veig, seria això:

Dia 0. Per seguir la legalitat vigent catalana es proposa una llei que insti al Govern a declarar la independència i a convocar immediatament un referèndum per a confirmar-la. Com la famosa «declaració del 9N», però útil i clara. La llei segueix el seu procés i es vota al ple del Parlament. Al mateix ple es vota la modificació de la Llei 10/2014 de consultes populars no refrendaries per tal d’eliminar el «no» del títol i fer que els resultats siguin vinculants. En cas que s’aprovin ambdues lleis, es publiquen a la següent edició del DOGC.

Dia 1. Les lleis surten publicades al DOGC i entren en vigor. De forma immediata, el president proclama la independència –al balcó del Palau de la Generalitat, al Parlament o a un búnquer subterrani, tant se val. A partir d’aquest moment, Catalunya és un Estat independent i sobirà –és a dir, la llei màxima ja no és la Constitución Española sinó l’Estatut. En acabar la proclamació d’independència, i d’acord amb l’article 4.2, supòsit a, de la Llei 10/2014, el President convoca per iniciativa institucional la confirmació de la situació.

Dia 2. Es publica la convocatòria al DOGC i comença a comptar el termini. Si tot està envestat –que hauria d’estar-ho per fer les coses de forma ràpida i fàcil–, el referèndum de confirmació es pot fer en els 30 dies que preveu l’article 10.4.

A partir del dia 1, la Conselleria d’exteriors hauria de fer una activitat titànica per visibilitzar la situació. Cercar suport internacional tenint en compte la legislació. La Convenció de Montevideo (en especial els articles 1, 3, 6, 8 i 11) és clara en el tema del reconeixement: el reconeixement internacional és irrellevant per l’existència d’un país. Això sí, cal tot el suport que es pugui per tal de neutralitzar el màxim possible els moviments de violència espanyols.

De la mateixa forma les conselleries, a casa, (economia i finances i interior especialment) han de fer tot el possible per garantir la seguretat de les infraestructures i la caixa del Govern. Com fer-ho, això de la caixa? De la part tècnica –possible bloqueig de comptes per part del Banc Central– en tinc poca idea però segur que algú podria posar-hi llum.

Dia 32. Es celebra el Referèndum de confirmació d’independència. Amb observadors internacionals i el que faci falta. Es fa el recompte i el resultat s’accepta i acata.

Si guanya el no, el Parlament deroga la llei de proclamació d’independència i ens preparem per esdevenir la Irlanda de Cromwell. Si guanya el si, visques a Catalunya, convocatòria immediata d’eleccions i el nou Parlament haurà de fer lleis que substitueixin les espanyoles, estructures d’Estat, debatrem el model social de país, debatrem constitucions i el que calgui.

Aquesta, i no una altra, és la que considero la Via Abat. Torno a dir-ho. Aquest és un text descriptiu. Aquí no entro en consideració si el dia 0 pot ser avui, demà o d’aquí a 13 mesos, ni percentatges d’acceptació referendaris –tant de llindar si/no com de resultat–, ni si aquesta opció és més viable, fa més bona olor o renta més blanc, ni gairebé res tècnic.

El meu objectiu és descriure de la forma més exacta possible quina és la Via que es defensà el 17 de maig al Parlament. Quina és la via de secessió que defenso jo –també de fa anys i amb molta menys visibilitat. I intentar clarificar conceptes per evitar caure en la retòrica processionària. Com he dit al principi, cal clarificar aquest tema. És temporada electoral i els venedors de diaris –i de fum– fan l’agost.

Ni procés ni desobediència: RUI

El 17 de maig de 2016, el doctor Antoni Abat i Ninet feu una compareixença al Parlament de Catalunya on defensà un model «inèdit» fins ara: la declaració d’independència directa i una confirmació posterior mitjançant referèndum ciutadà. D’aquell dia ençà gent amb abast i audiència, respectats i admirats, com en Jordi Graupera, en Bernat Dedéu i d’altres –que feia temps que llençaven la idea–, en van parlant, estenen i defensen el concepte.

He posat inèdit entre cometes perquè tot i ser-ho al vessant mainstream de comunicació, en som uns quants que defensem el que el doctor Abat exposà al Parlament. Estic segur que molts dels que hem defensat que un resultat que, de forma clara i visible, conformés una majoria independentista al Parlament permet declarar la independència de forma immediata, hem patit mofa, escarni, rissa i menyspreu per gairebé tots els qui, avui, neden i naveguen –en l’accepció sinonímica de «senilitat»– pels oceans de percentatges necessaris en un, encara, hipotètic referèndum pactat amb el Gobierno de España.

Antoni Abat citava la Convenció de Montevideo sobre els drets i deures dels Estats, que és la legislació internacional vigent i vàlida que defineix els requisits d’un Estat per declarar-se completament sobirà. És curiós que de tots els experts legalistes que porten garlant sobre el tema des de 2011-2012, cap ni un conegui l’existència d’aquesta Convenció. O que la conegui i no l’hagi citat. O que ho hagi fet i jo m’ho hagi perdut, i en aquest cas us demano, lectors, que em corregiu.

Aquesta Convenció la vaig citar en la no-tan-humorística Declaració d’Independiència (amb dues «i») de la República Contubernial Judeo Maçònica i Anarquista. Molt hi-hi ha-ha i algun «goita el grillat», doncs, au: mentre alguns van fent bullir l’olla amb propostes de constitucions anabolitzades, la legislació vàlida que ens permet, avui mateix, esdevenir un país sobirà continua essent desconeguda –i ignorada– pel mainstream polític, periodístic i ciutadà.

«Antoni Abat va fer una declaració potent i innovadora». Potser sí per als processionaris. El que féu Abat fou parlar clar: «nois, estem fent l’enze. Les coses són increïblement més fàcils». Torno a repetir-ho un cop més: esmerçar temps debatent si es fa un referèndum, si ha de ser pactat o no, el percentatge necessari i tota la mandanga és perdre energia.

Hi ha una majoria independentista al Parlament. Que es presenti una moció per declarar la independència de forma immediata i que es voti. Si s’accepta, cal que el Govern actuï. I el primer acte un cop declarada la independència, demanar-ne confirmació als ciutadans de Catalunya. Qualsevol altre rumb, sigui amb lleis de desconnexió, sigui amb creació d’estructures d’estat, sigui amb retòrica de desobediència, sigui amb fulls de ruta barrejant tots aquests conceptes, és marejar la perdiu.

Si cal una mica més de temps perquè, com diu gent que hi toca, es necessita establir cert poder físic per garantir que tot s’aguanti, cap problema. A les pròximes eleccions catalanes, tots els partits independentistes s’han de presentar amb un punt únic al programa: proclamar la independència com a primer acte del nou Govern que es constitueixi. Ni trampes dialectiques, ni llistes úniques, ni pactes, ni fulls de ruta, ni històries. Clar i català –seny!

«Si hi ha voluntat, tot és possible», diuen. Doncs menys garlar i més actuar.

ADÇ

Existeix l'ADN català? M'encanta que em facis aquesta pregunta...
Existeix l’ADN català? M’encanta que em facis aquesta pregunta…
Existeix una mena de disposició, no genètica sinó metafòrica, que tenen certes persones a esdevenir defensores de la Unidad de EH!paña Última Voluntad de Franco davant qualsevol amenaça per a la seva pròpia supervivència, real o infundada. A Catalunya, com a bons ibers, també el tenim aquest gen. Però per coses del Fet Diferencial™, aquí l’anomenarem ADÇ.

Els catalans som un poble estereotipat. I amb una mica de raó. Mai oblidaré el dia que estàvem amb en Marcos, asturià, a la gespa de la Universidad de Huelva. Un grup de noies indígenes que passava pel costat ens digué: «Pero que sosos, ¿no? ¿Que sois, del norte o que?». Immediatament en Marcos i jo esclafirem a riure fins que les llàgrimes corregueren galtes avall. Sonsos, avorrits, sense sentit de l’humor, massa treballadors, burgesos, que no saben divertir-se, garrepes…

Fets Diferencials©

El que resulta curiós és que el Bon Català, que s’ofèn en pic ensuma l’estereotip a deu quilòmetres, no dubta en emprar el mateix tracte denigrant als altres habitants de la península. Essent així, els bascos són nostres germans, bona gent a qui cal prestar el nostre suport incondicional. Els castellans, dominadors i opressors, i la seva terra un eral incommensurable, tot i que en romànic ens passen ambdues mans, i els peus també, per la cara. I cal notar, també, que un Bon Català™ no distingeix les províncies de Castella de les de Lleó, i encara menys té idea de l’abissal diferència entre el nord, el sud, l’est i l’oest.

Dels madrilenys, no cal dir res perquè no hi ha res a dir d’un poble que no existeix. Però un català afectat d’ADÇ no sap que a Madrid no hi ha madrilenys, sinó tres quartes parts d’Astúries i unes quantes persones que hi han anat a viure des de tots els racons de la Pell de Brau. Dels andalusos, millor no en parléssim. Vagos i maleantes per començar, i a partir d’aquí ja veurem. Aragonesos i valencians, aquells cosins renegats que no volen copsar la realitat històrica —ehem— i que cal esperar que un dia vegin la llum. I així amb tot.

Diferències culturals©

El Gen Ç és el que fa que encara avui hi hagi alguna «llagosta de marge preescolaritzada» que parla del «xarnego agraït» . Com rebat magistralment en César Xarnigger I –a sons peus, excel·lència– al seu bloc:

Agraït de què? Agraït de respirar el mateix aire pur que vosaltres? Agraït perquè ens veu amb bons ulls, encara que siguem mig imbècils? Xarnego agraït de què?

També és allò que fa que quan veiem algú que, realment, es sent espanyol ens en riem d’ell titllant-lo d’enze i poc civilitzat. És veritat que algunes mostres d’espanyolitat fan que hom tingui ganes de riure –o de vomitar–, en especial les que vénen acompanyades per banderes de regnes de fa cinc-cents anys. Però la cosa està en què mentre uns es dediquen a escridassar als altres per portar un adhesiu al cotxe, els altres fan exactament igual als uns per l’adhesiu contrari. He dit contrari? Error. És l’error de l’independentisme antagonista. La majoria d’independentistes catalans ho son en contra d’España. Si, amb Ñ, que després ens queixem de com escriuen Lo Nostre™. Hi ha una diferència conceptual important entre ser indepe per anar en contra de, que en ser indepe estant a favor de, on el que segueix a «de» ho decideix cadascú.

Dret a decidir?

L’exemple que m’ha portat a escriure aquest article se’m revelà diumenge passat, Dia d’Andalucía. Després de llençar un parell d’arengues a la independència dels andalusos em preguntaren si estava de broma o m’havia grillat irremeiablement i definitiva. Em resulta curiós que persones que s’autoanomenen “independentistes” facin escarafalls quan hom reclama que el dret a l’autodeterminació el puguin exercir també, si així ho desitgen, els diferents pobles ibèrics, dels quals l’andalús n’és un. I qui diu andalusos, diu castellans, asturians, lleonesos, gallecs o fins i tot, ves què us diré, bascos. Per què només podem ser independentistes catalans, bascos i, a molt estirar, gallecs? Què passa amb la resta? Quin problema hi ha perquè els habitants de El Bierzo puguin demanar l’annexió a Galícia, o els de Huelva a Extremadura? Us sembla risible? Doncs el tema està en dansa des de 1873.

Un dels escarnis preferits de l’esquerra independentista contra la unionista és la defensa que els darrers fan del dret d’autodeterminació de pobles llunyans, com el saharahui o el palestí, mentre que a casa es nega aquest dret als catalans. Qui es pren a conya els independentismes ibèrics fa el mateix. Jo dec ser un xic rar però considero que estem fent un flac favor a les nostres aspiracions. Potser aquests moviments siguin residuals. També està clar que si nosaltres no prenem les regnes del nostre destí no ho farà ningú. Però tinc família, amics i coneguts a diferents indrets d’España. I com a persona, independentista i català –en aquest ordre estricte– em cau la cara de vergonya quan des d’aquí es fa befa d’un grup de gent per culpa de quatre malànimes. I no ho dubteu: em passa el mateix quan des d’allà titllen als catalans de lladres, corruptes i egoistes que no dubten en beneficiar-se a costa de tothom.

Conclusions

Potser caldria deixar de veure la televisió, uns i altres, i parlar més entre les persones. Voltar mon i descobrir que, en realitat, la majoria d’espanyols ni ens odia ni ens vol veure morts abans que separats. Ja no dic fer un quelcom estil Lautaro, que podria ser un avenç. Només deixar la tele, els diaris i pensar a llarg termini. Què pot ser més beneficiós no només per nosaltres sinó per la resta? A més, bones tanques fan bons veïns, diuen. Però tot i la tanca, els veïns segueixen allà. I com digué l’Unamuno,

Que gran poquedad de alma arguye tener que negar al prójimo para afirmarse.

He dit.

Soufflé d’ Assemblea Nacional Catalana

Fa dotze mesos publicava “Procés Constituent Subprime vs. ANC“, un capítol dins el meu petit assaig “De la #SpanishRevolution a Podemos“. En aquell escrit, descrivia el procés de creació i treball de l’ Assemblea Nacional Catalana, i com havia vertebrat el seu activisme, en base al manual “De la dictadura a la democràcia”, de Gene Sharp.

En aquest darrer any, l’ ANC ha evolucionat bastant, en concret fins a la total i completa irrellevància, esdevenint un gran cadàver que, al menys de moment, no fa massa pudor i no entorpeix gaire.

No, parlem de l'altre Jordi Sánchez... però aquest... potser seria millor...
No, parlem de l’altre Jordi Sánchez… però aquest… potser seria millor…
Al maig, Jordi Sánchez rellevà Carme Forcadell al capdavant de l’organització. El fet de canviar el lideratge, que molts van deplorar, no fou dolent en si. Forcadell fou una Presidenta de l’ ANC exemplar, quasi bé perfecta. Però calia seguir la normativa interna per evitar qualsevol signe que pogués ésser interpretat com una manipulació per a perpetuar a Forcadell al càrrec i, de pas, iniciar un nou culte a la lideressa.

El problema no van ser les eleccions, si no el perfil del nou president. Sánchez era, és, un polític: adjunt del Síndic de Greuges, director d’una Fundació, coordinador i redactor del Pacte nacional per l’educació i del de immigració, Conseller a la CCRTV entre 1996 i 2004 (!!!!)… Davant “la professora de Xerta”, ara tenim un expert en política al capdavant d’una organització civil.

És innegable que Sánchez no té, ni de molt lluny, el carisma de Forcadell. No l’hem vist llençant arengues, ni interpel·lant a ningú, ni tan sols aparèixer en grans trobades. Per no veure’l, no l’hem vist exercir la funció natural de l’ ANC, que havia de ser la de mantenir la unitat de l’independentisme polític.

L’única acció destacable en aquest sentit fou la convocatòria del 22 de novembre al Parc de la Ciutadella, contra-programant l’acte de presentació d’ERC per a les eleccions del 20 de desembre, que justament es feia a pocs metres d’allà, a l’ Estació del Nord. A part d’això, i de sumar-se a les concentracions de suport al Govern en les compareixences al Palau de Justícia, l’activitat de l’ANC a 2015 ha baixat a nivells residuals. I en any electoral és una cosa molt i molt greu.

Per altra banda, el salt de Forcadell a la política first class ha sigut encara més espaordidora. En la voràgine inclusiva de les eleccions de setembre, la candidatura “Junts pel Si” es va dedicar a aglutinar grans figures de la societat civil, caient en un dels errors més sonats de tot El Procés™. No només Forcadell i Muriel Casals, el gran tàndem ANC/Òmnium, sinó Lluís Llach, Germà Bel, el Mikimoto, Anna Caula (entrenadora esportiva), Carmina Castellví (ANC)… A les quatre demarcacions, els primers llocs van ser destinats a polítics independents, personatges vinculats al món artístic i cultural o membres de les diferents organitzacions civils.

Forcadell, finalment, ha acabat de Presidenta del Parlament. Una figura que l’omple de simbolisme polític, i que al mateix temps la desactiva per sempre més en la vessant civil.

Així doncs, tenim per una banda un polític liderant l’organització civil independentista més important, i per l’altra, tenim la figura més brillant d’aquesta societat civil convertida en un mer símbol. En poc més de 5 mesos, s’ha desactivat tant l’ ANC com la seva anterior presidenta.

Que ningú entengui això com una invocació de la conspiració oculta. Simplement ho interpreto com un error fruit de la voràgine inclusiva que fou “Junts pel Si” on calia sumar com més millor. Al final ha acabat en un “com més serem, més riurem”. I tant que riem! Però de la “Revolució dels Somriures” a la “Revolució de la Rissa™”.

Presidenta, posi ordre!
Presidenta, posi ordre!
Amb la societat civil independentista desactivada, estem assistint de fa tres mesos a la situació més barroca i surrealista possible: per primer cop hi ha majoria independentista clara al Parlament, però tot està parat per la negativa d’un dels partits independentistes a la investidura. El per què si o el per què no no entra dins el debat que pretén aquest article.

El que m’interessa és fer notar que el paper de l’Assemblea Nacional Catalana era el d’atiar als polítics en cas que es desviessin. Ho vaig dir fa un any, i ho diu el manual que es va emprar per dissenyar l’estratègia independentista, el full de ruta i tot plegat: la “societat civil” ha de quedar a una banda per tal d’exigir unitat als polítics i treballar per a estiguin per la feina.

En l’actualitat, l’ANC s’ha convertit en un gran monstre agonitzant que ha perdut els papers per complet. No només no està fent la seva tasca, que hauria de ser exclusivament i única, la pressió des del carrer a uns i altres per tal que es deixin estar de pactes, propostes, contra-acords, personalismes/partidismes i fer volar coloms, sinó que ara resulta que es demanen noves eleccions i presentar una “candidatura pròpia”, amenaçant amb

“Com que ja hem concedit als partits la seva oportunitat per conduir el procés i no han estat capaços, l’ANC serà bel·ligerant contra qualsevol altra candidatura que vulguin presentar aquests partits en les esmentades eleccions”.

Pel bé de tots i de tothom, cal que des de l’ANC es pensi on estan i què es vol fer. Si s’ha de recuperar el senderi, és imperatiu que s’abandoni tot intent de “fer política”, i per això és imprescindible el lideratge canviï de nou i Jordi Sánchez, un polític, deixi passar a algú altre amb perfil molt diferent.

Qualsevol altra opció només implica l’agonia i mort de l’Assemblea. Això inclou un enorme núvol de voltors intentant prendre les regnes de l’organització per a beneficis partidistes i personals. Els cadàvers cal enterrar-los ben aviat, que si no fan pudor i provoquen epidèmies.

ACTUALITZACIÓ: dos dies després d’escriure aquest petit anàlisi, saltava la “noticia” d’una pseudo vaga de fam organitzada per l’ANC, òbviament amb hashtag de suport #TancadaDejuni, que després resultà en que no era una acció impulsada des de la pròpia ANC sinó que els 70 presumptes vaguistes n’eren membres o propers o ves a saber. La manifesta manca de lideratge comença a invocar el núvol de voltors. O es dissol ràpid, o l’ANC es convertirà en un nou capítol de la Revolució de la Rissa™, i no serà agradable.

Autodeterminació i secessió: Sardenya, Suïssa al mediterrani

1534342_620865121326773_1597962679618049787_nA Mises.org de tant en tant hi publiquen articles sobre secessió i autodeterminació, els conceptes, amb algun exemple d’arreu. Així és com em vaig assabentar de les intencions de Venècia, o avui, gràcies a Ryan MacMaken, de les de Sardenya.

Resulta que els sards, als que alguns de per aquí considerarien nostres cosins, volen independitzar-se d’Itàlia. També resulta que “el sentiment” independentista sard es situa sobre el 40% de la població.

Però el millor de tot, és que els sards tenen les coses clares. Han optat per obviar allò de voler ser com Islàndia i volen, directament, ser part de Suïssa. De fet, ja han proposat bandera i nom: Canton Marittimo.

L’article de Mises.org explica que els processos de secessió i autodeterminació no tenen per què relacionar-se amb parts determinades de territori, que també, precisament pel tema que sempre sorgeix: què passa amb la minoria que no vol marxar?

L’idea del Canton Marittimo em sembla genial. Un bon tros descabellada, i justament per això és genial. A una Catalunya independent li aniria molt bé tenir la costa helvètica a poques hores en ferry.

És interessant llegir-lo, i per això em proposo traduir-lo sencer, a l’espanyol i/o al català, oferint el text a Mises Hispano i Mises Barcelona per si el volen publicar un cop acabat.

Llegiu Self determination and secession a Mises.org

Visca Catalunya Nova Lliure

Tornant d’una visita llampec a Manresa, i veient com es ponia el sol, m’ha donat per pensar en els conceptes Catalunya Vella i Catalunya Nova.

Vist que El Procés™ va per llarg, potser seria hora de fractaliztar la secessió i tirar pel dret. És hora de marxar. És hora de la Catalunya Nova. Cal dir prou a l’opressió del Nord i agafar les regnes del nostre destí.

Penseu-ho fredament. Mentre que alguns diuen que “ho volen tot”, a la Catalunya Nova ja ho tenim tot, en quantitat i de qualitat. De fet, podríem dir que la Catalunya actual és Nova.

Us proposo el nou Regne Català del Sud, recuperant la línia de la Marca Hispànica que puja pel Llobregat amunt fins la Riera de Rajadell, girant a ponent i seguint pel Riubregós. Com a capital, el primer pensament és Lleida, després Tarragona, però sona massa imperialista. Jo em decantaria bé per Dertosa (si, recuperant el nom), Gandesa o Reus, i com idioma oficial, la variant ebrenca del català occidental.

Pixapins de 30 anys menjant amb babero. Prou!
Pixapins de 30 anys menjant amb babero. Prou!
Penseu-hi. Al sud ho tenim tot. Tenim les nuclears, els molins de vent i Lo Riu. És la terra d’on van sorgir les grans tradicions que els del Nord ens han pres: és la terra dels calçots, és la terra dels castells, dels de pedra i dels de gent (ui si, els castellers de Terrassa), la terra d’on sorgí la tradició de la pólvora i el foc. Tenim les Garrigues, el Panteó Reial, tenim l’arròs, els camps de la Segarra i totes les DO vinícoles (ui si, DO Pla del Bages, els hauran de vendre per llei com a Lleó).

Si agafem el Llobregat com a frontera, tenim els aeroports del Prat, Reus i Alguaire. Tenim tot el patrimoni modernista dels cellers, ateneus i casinos (ui si, la Pedrera). La centraleta del 112 i el Cibercomandament… Ho tenim tot… Per tenir, tenim fins-i-tot el xató i el Carnaval de Sitges. I hasta en Puyol i en Bojan.

Ja n’hi ha prou de dominació del Nord, dominació econòmica i cultural. Prou atacs a la llengua, diguem prou a la tirania de les vocals neutres i a pronunciacions impossibles.

Deixem-los a tots acompanyats dels porcs de Vic mentre prenen l’ombra dels avets d’ Espinelves. Diguem prou a la tirania del Pedraforca, del Cadí, de Queralbs i el Cap de Creus, i siguem lliures, habitants del sud.

Digueu prou a l’opressió del pedigrí independentista i familiar i sigueu benvinguts a la terra sense estatuts de puresa de l’estelada. I a cagar en Guifré, i els comptes de Foix i Cardona i tots els Berenguers.

Als habitants del nord, no patiu germans. Si algun dia us adoneu del vostre error històric, sempre tindrem un lloc per vosaltres (especialment quan netegin el pantano de Flix). No us oblidem, però és l’hora de deixar-se estar de mandangues.

Visca la Catalunya Nova!

PS: As cosins aranesi, no vos desbrembam.

Defensar la diversitat

Derrotisme, doble vara de mesurar, independentisme de pedra picada que es tira enrere a la mínima ocasió (en efecte, aquest és l’independentista arquetípic) i defenestració d’ Oriol Junqueras. Ànsies “d’alarde”… i ànsies de vendre’s l’ànima a qui faci la millor promesa pre-electoral.

Quan fa dies el President Mas va proposar una llista única, molta gent s’ho va prendre amb suspicàcia, i també molta gent va aplaudir amb les orelles. Quan immediatament en David Fernández i en Quim Arrufat van dir que la CUP no mai compartirà llista amb CiU, molts també van aplaudir amb les orelles. Però ahir, en Junqueras proposa fer llistes separades, i la terra es va obrir.

Menys traïdor, i crec que avui o demà sortirà el terme, li han dit de tot. Fins i tot ha sortit algun il·luminat com en Barbeta dient que Junqueras vol retornar al debat “esquerra – dreta”.

Ja que tothom s’ha animat a jugar a les diferències, m’apunto:

  • Mas és polític professional. Junqueras és un professor que fa de polític.
  • Mas és el President de la Generalitat. Oriol Junqueras és el cap de l’oposició.
  • La feina del President és governar, decidir cap on ha d’anar el pais. La feina del cap de l’oposició és… oposar-se en allò que cregui que no és correcte. I fins ara, cadascún dels dos ha fet el seu paper a la perfecció.

El missatge del President Mas, presentant la llista única, era “o això o res”. La tècnica d’auto-exclou-re’s, deixar-te a tu mateix a part per mostrar honestedat, presentar els altres productes, i recordar la teva oferta, però restant importància. És de primer de màrqueting, i funciona: tothom aplaudint amb les orelles.

El què fa por és l’ànim que s’està destil·lant, una ànsia de vendre’s l’ànima. Si féssim una comparació bíblica, ara mateix hom voldria ser Essaú, preferint un plat de llenties a la primogenitura. La diferència és que a la vida real, ara s’està preferint “la promesa d’un plat de llenties”. La promesa d’una llista única per a unes eleccions (o 3, o 4 o 10) a celebrar en un període entre 3 i 18 mesos. Una falsa unitat a canvi de… manca de definició.

A Catalunya no tenim clar que, sigui quina sigui la proposta, una sola llista, dues, tres o mil (i com més millor), la decisió important no la tenen ni Artur Mas, ni Oriol Junqueras, ni David Fernández ni cap dels 135 diputats que conformin el futur Parlament de Catalunya.

La decisió important l’haurem de prendre els ciutadans amb les paperetes. Tant és si amb una llista única, com eleccions ‘normals’, sempre i quan el programa sigui equivalent, amb punts ben definits:

  1. Que el primer acte del nou Govern sigui declarar l’independència de Catalunya.
  2. Convocatòria de consulta demanant als ciutadans si volem una Constitució.
  3. Aprovació, si s’escau, de la nova Constitució, i
  4. Referèndum d’acceptació de la Constitució pels ciutadans.

L’unitat perquè si, l’ “o jo o res”, el “si no ho fem així ningú ho entendrà” o defensar que “o tots al mateix sac o perdrem” és l’equivalent a vendre’s l’ànima i tractar d’imbècil a tothom. Ens omplim la boca dient que España no entén la diversitat, i aquí ens tirem d’un barranc abans que fer llistes separades (però només si ho demana ERC, si ho fa la CUP, és normal), sense recordar que el que importa és una majoria d’escons.

Només he votat ERC en una ocasió, a les primeres eleccions en que vaig poder votar (municipals) i no crec que ho torni a fer. Tampoc votaré la CUP. Però hauria d’estar molt clar que es pot anar junts, cadascú des de casa seva. Com diu Quim Arrufat, no totes les operacions de suma acaben sumant. Aquí hem de multiplicar, defensant la diversitat i rebutjant l’unicitat forçada.

Mai a la vida ens hem de vendre l’ànima, i molt menys per una promesa. I encara menys si cada tres declaracions, estem recordant que “aquí som independentistes de tota la vida”, a l’hora que fa mesos que recordem a qui fa aquesta promesa que és un convers recent.