La Internet de les coses que fan el que tu dius

La Internet de les coses és un concepte que tot i ja fer uns anys que volta, comporta unes quantes preguntes que han de ser, com a mínim, estudiades.

Cory Doctorow comenta unes quantes d’aquestes preguntes en una xerrada.

Parla sobre sistemes informàtics presents en objectes que fem servir durant el nostre dia a dia que no han estat auditats de cap forma per verificar si comporten riscos o perills.

Aquests objectes i coses van des de marcapassos o bombes d’insulina a ordinadors de control sísmic o sistemes informàtics d’automòbils o aviació.

Els casos que comenta fan una mica de feredat: cotxes als que han desconnectat la transmissió i els frens mitjançant una connexió bluetooth. Un marcapassos que, també en connexió sense cables, és capaç de fregir literalment un tros de cansalada.

Cotxes ‘subprime’, llogats, que inclouen sistemes per desconnectar el motor d’arrencada, o activar el sistema de so intern per recordar-te, a tu i a qui passi pel carrer, que deus un pagament.

I no només això, cal afegir que hem arribat al punt del “peak-surveillance”, el punt de no retorn a partir del qual cada cop menys gent es preocuparà per l’estat complet de vigilància a que estem sotmesos: a casa, al carrer, a les estacions de tren, aeroports i autobusos… La Societat de Control.

Veieu la presentació La Internet de les coses que fan el que tu els diguis.

L’atac i robatori de dades al govern federal

Douglas Rushkoff comenta el darrer atac i possible robatori de dades personals a diferents agències federals dels EEUU.

Com sempre, les dades i també les meta-dades son el botí important:

But with their hands on private personnel data — particularly that of officials and operatives with the highest levels of security clearance — they have unpredictable leverage in any number of situations.

Però amb dades personals privades a les mans — en particular les d’oficials i agents amb els nivells més alts de seguretat — tenen un avantatge impredictible en un gran nombre de situacions.

“Tu saps que jo se que tu no saps que jo…” I així anar fent iteracions del Dilema del Presoner.

Es fa un recordatori de per què Internet té aquestes “falles” de seguretat (tot i que això es pot entendre llegint per què Internet va esdevenir vulnerable), i al final, Rushkoff s’atreveix a dir que no tot té lloc a Internet.

The government, along with business, banking, and everything else that depends on security should simply get off the Internet and build another one.

El govern, junt amb empreses, bancs i tot allò que depengui de la seguretat ha de marxar d’Internet i construir-ne una altra.

Lloable i romàntic, però lentament es va fent camí a la inversa.

Hipocresia del periodisme i la Societat de Control

Allò de “si una cosa és gratis a Internet, és que el producte ets tu” hauria d’estar ja consolidat (si a l’ Ara ho han copsat…), tot i que no cal donar res per fet.

De la mateixa forma, el contrari: no cal donar per fet que si estem pagant per un producte a Internet, la cosa acabi aquí. I no parlo de llibres o bens físics sinó per exemple d’accés a continguts.

Quinn Norton a Medium.com explica com funciona el seguiment que fan l’immensa majoria de webs als seus usuaris, i d’això en sap perquè es veu que ell hi treballa des dels inicis de la web, allà pels anys 90. A l’article es repeteix, i amplia, el tema de les bases de dades i els perfils automatitzats que es fan simplement amb les dades de navegació, temps que passes llegint tal o qual article… les famoses “meta-dades” que els articulistes de El País desconeixen i pensen que l’assumpte Snowden ha revelat al món.

I could build a dossier on you. You would have a unique identifier, linked to demographically interesting facts about you that I could pull up individually or en masse. Even when you changed your ID or your name, I would still have you, based on traces and behaviors that remained the same — the same computer, the same face, the same writing style, something would give it away and I could relink you. Anonymous data is shockingly easy to de-anonymize.

Podria fer un dossier sobre tu. Tindries un identificador únic, enllaçat a fets demogràfics interessants sobre tu que podria extreure individualment o en massa. Fins i tot si canviessis d’identitat o de nom, encara et tindria, en base a traces i comportaments que seguiries fent igual -el mateix ordinador, la mateixa cara, el mateix estil d’escriptura, alguna cosa ho delataria i et podria tornar a enllaçar. Les dades anònimes son increïblement fàcils de des-anonimitzar.

Snowden ha encès un focus lluminós i l’ha encarat sobre una de les agències més poderoses d’espionatge, que té accés a, possiblement, entre el 80 i el 90% de les comunicacions que es fan al planeta.

Per als ‘freaks’ que fa anys que parlem de coses com Echelon o la Societat de Control, no és cap sorpresa una agència de la que es té coneixement des de finals de la segona guerra mundial, per molt que es mostri una falsa actualitat televisada i edulcorada, ja sigui en forma de sèries amb agències “B613” i über-dolents atrapats en l’endogàmia, sigui amb reportatges lloant “a qui ha sacrificat la seva vida per nosaltres” (si sabéssim realment com viu Edward Snowden a la Rússia de Putin…).

La trilogia Bourne (excepte la darrera) és infinitament millor i més interessant, a més que ensenya molta més informació de com treballen organismes ocults a plena vista.

Tornant al tema, no és cap sorpresa per als més vells d’Internet que les empreses i serveis web fan servir meta-dades per a generar bases de dades de clients, que aquestes dades de comportament es venen al millor postor, et cétera.

Que el món de la publicitat és un dels monstres depredadors més despietats de la humanitat tampoc hauria de ser notícia. “Coerción: por qué hacemos lo que nos dicen” de Douglas Rushkoff, és una bona introducció per a començar a comprendre que, tot i que la NSA tingui accés al contingut de les nostres trucades i correus electrònics, a un bon observador no li és necessari accedir a això per saber-ho quasi tot sobre tu.

Sabent quines webs visites, quant temps t’hi estàs, quins fòrums consultes, a qui envies correus electrònics i amb quins “assumptes”… és a dir, sense infringir en cap moment la privacitat de les comunicacions, hom pot saber els teus interessos, el que compres, preferències culinàries, polítiques, sexuals, malalties teves, de la parella o de la família…

Com diu Norton cap al final de l’article, sigueu curiosos amb la xarxa on habiteu-l’alfabetització digital és la millor eina per a la llibertat.

L’escletxa digital real no és la dificultat en l’accés a Internet, ja sigui per preu o per cobertura. És que cal conèixer com funciona la xarxa, és saber que tot allò que es posi a Internet, texts, fotos, emails… tot és públic i pot ser (i serà) emprat contra teu en algun moment. És saber que tot i cadascun dels moviments que fem és vigilat, anotat, estudiat i analitzat. I és saber que existeixen eines per intentar minimitzar tot això (dins l’article en comenta un parell), i que cal aprendre a fer-les servir, i que cal responsabilitzar-se de la pròpia vida digital

La insostenible ley de economia, la brecha digital y la edad media

Ayer leía en La Vanguardia que Abertis, la principal gestora de infraestructuras de Europa, va a cerrar la brecha digital en España. Como el titular me llamó la atención, ¿que tendrá que ver una gestora de autopistas con Internet?, leí la noticia.

Resulta que Abertis, además de gestionar peajes de autopistas, es una empresa que se ha gastado 400 millones de euros durante los últimos cuatro años con tal de realizar la primera migración masiva en europa de la televisión analógica a la tan cacareada Televisión Digital Terrestre que, desde hace solamente unos días, es la única forma de ver la tele en este país.

Como dice la noticia:

Ha sido un proceso complejo que ha movilizado en cuatro años, según los datos del Ministerio de Industria, 12.000 millones en la industria española de equipamiento, componentes, descodificadores, instaladores que han trabajado en la sombra para hacer realidad esta migración masiva.

Amigo, ‘instaladores que han trabajado en la sombra’. ¿Podría esta frase considerarse un lapsus? Igual si, igual no. De todos modos, vale la pena leer toda la noticia, aunque sea de pago.

Abertis, gran accionista de Hispasat y Eutelsat, a parte de gastarse una pasta, se buscó una multa por monopolio tècnico que, una vez satisfecha, deja puertas abiertas al monopolio efectivo.

Tras el apagón analógico, entre programa-morralla y programa-morralla, se empezaron a ver anuncios de niñas disfrazadas de rockeras, haciendo un playback de “Thunderstruck”, de AC/DC, tras el cual se nos comentan las futuras bondades de la nueva televisión digital, que nos permitirá acceder a ‘contenidos de internet‘ como Google, Facebook y otros. Vamos, lo mismo que ofrecía ONO en sus inicios, o lo que ofrecen algunas operadoras ahora, pero al revés: en vez de ver la tele gracias a internet, podremos acceder a internet mediante un televisor. Y como solamente hay una forma de ver la tele (TDT) y un solo proveedor de señal (Abertis), todos a pagar.

Y si encima la programación ‘en abierto’ no pasa de ‘periodismo de investigación callejera’, pues a contratar ‘contenidos de calidad’. Y para evitar que esos ‘contenidos de calidad’ se filtren, pues se hace una ley de economía sostenible que, de entrada, trata a los ciudadanos españoles como delincuentes, haciéndoles responsables de opiniones y acciones de terceros y cuartos actores y obligandoles, junto a las teleoperadoras, a ejercer de policías de su vecino.

Todos somos sospechosos? No, ahora todos seremos culpables, y deberemos demostrar nuestra inocencia, pagando nosotros. ¿No era al revés?

Hace unos mil años era costumbre que cuando una ciudad, una abadía o monasterio o algún señor feudal financiaba la construcción de un puente, instalaba una garita donde todo aquel que pasara por él debía satisfacer un impuesto de pontazgo, y como solamente se podía pasar por ese paso, a menos de disponer de tiempo y querer hacer un rodeo de cientos de kilómetros, el pago estaba asegurado.

Abertis es continuadora de esa ‘tradición’ milenaria que, depende de como se mire y argumente, no dudo que hasta pueda llegar a tener sentido en el caso de autopistas y túneles que requieren una inmensa inversión.
Eso es una cosa, pero otra muy diferente es forzar un cambio tecnológico en el ámbito de las telecomunicaciones (previa bendición de la Unión Europea) para luego imponer un nuevo derecho de pontazgo, bajo el falso paraguas de una inversión millonaria. No ha lugar. Y menos aún cuando se intenta sustituir destruir una infraestructura que ya existe y que está ampliamente demostrado que funciona a la perfección.

Destruir todos los puentes alternativos para luego aplicar un nuevo impuesto para el único puente en activo, justificándolo en que la demolición ha salido cara, no solamente no es moral, si no que debería ser delito, punible con algo más que con una multa.

Hace ocho años se aprobaba la LSSI-CE. La nueva propuesta de Ley de Economía Sostenible la deja por los suelos. Como destaca Javier Cuchí,

Ya hemos visto cómo el Gobierno la ha aprobado en medio de un puente (San José es fiesta en media España y, entre ella, en Madrid), sin hacer la menor mención del asunto en la rueda de prensa correspondiente y la [dicen que] oposición no ha dicho esta boca es mía.

El Gobierno, el Estado que debería ser defensor de los derechos de sus ciudadanos y garantizarles el libre acceso a las infraestructuras, se comporta de forma totalmente contraria y los convierte en delincuentes. Si leemos la letra de la canción usada en el anuncio que comentaba al inicio del artículo, nos vamos a llevar una sorpresa:

I was caught
In the middle of a railroad track
(Thunder) […of a lightning attack]
I looked round
And I knew there was no turning back
(Thunder)
My mind raced
And I thought what could I do
(Thunder)
And I knew
There was no help, no help from you
(Thunder)
Sound of the drums
Beatin’ in my heart
The thunder of guns
Tore me apart
You’ve been – thunderstruck

¡¡Heavy metal!!