Ostentació de la soledat

Potser per haver escrit sobre el tema fa mesos –o llegit fa dies–, per travessar una etapa d’aquelles de pensar o simplement perquè veiem allò que volem veure, però el cas és que darrerament m’hi fixo més i percebo que això de la soledat sembla que està de moda.

Sèries com Weird Loners o pel·lícules com How to Be Single en poden ser una mostra, que al final resulta extremadament estereotipada. Personatges de vint-i-escaig fins a trenta-i-tants amb una vida social rica, però que en l’aspecte sentimental fa aigües. Tots cercant-se a si mateixos, tots independents però tots sense voler reconèixer les seves mancances. Tots buscant sentit a sa vida.

I tots seguint els tòpics de pisos desordenats, persones que no saben cuinar ni amb prou feines rentar la roba i, no cal dir-ho, tots els ventalls socials. Des de l’exitós treballador en què sigui, que dedica la seva vida a la feina fins que, oh, descobreix que vol ser pare/mare; addictes al sexe; artistes cercant la musa mentre treballen en feines que odien; el que ve del poble a la ciutat i descobreix un univers nou… Però tots volent-ho tot, principalment l’autorealització.

Com deia, percebo una ostentació de la soledat. O de l’autorealització. I això d’aconseguir l’autorealització fugint del llast que suposa l’altre, jo no acabo de veure-ho clar. No sé si és verament realització personal o, altrament, acumulació d’experiències. Aquelles coses que pensem que només podem fer sols. Que potser quan estem en parella les deixem de banda per alguna raó –què en pensarà? Em dirà que no. Em dirà que estic grillat/da. Se’n riurà de mi. M’engegarà… I en un acte de rebel·lió, decidim afirmar-nos per saber que podem fer això o allò. Que podem/volem ser independents de tot i de tothom.

Malgrat això tots volem tenir algú per a poder-lo cuidar, i tots volem algú que ens cuidi –n’hi ha que ho volen i n’hi ha que ho necessiten. Això implica acceptar que ni som independents ni podem fer-ho tot en soledat. Implica que cal renunciar a certes coses. No significa, però, que la felicitat només pugui assolir-se en parella. Ni tampoc que aquells qui escolliren aquest camí de parella –i possibles fills– ben d’hora no hagin viscut. No hi ha una forma de viure. N’hi ha tantes com persones a la terra, i cadascú escull passar el temps que ens ha tocat com vol, com pot o com li deixen. Simplement vull dir que darrerament hi ha una ostentació mainstream de la soledat. I crec que això d’ostentar, així en general, no és bo.

Recull d’articles (número 15)

Gairebé un mes després del darrer recull, amb setmanes complicades i d’altres coses. Retorno a ritme de Frank Wess i espero que al recull d’avui hi trobeu alguna cosa que us aprofiti, encara que tan sols en sigui una. Som-hi.

  • El primer és rescatat de 2014. A De l’infern al purgatori n’Enric March ens explicava la història de la basílica dels sants Just i Pastor. No deixeu de rebuscar al blog per trobar curiositats sobre alguns llocs de Barcelona que ja no hi són.
  • En Jesús Pérez dona un parell d’idees sobre la hipsterització –i cunyadització– de la política, i la societat, espanyola –i de rebot la catalana.
  • En Boaz Vilallonga va fer un parell de peces de mestre. La primera, al diari Ara, sobre l’ús partidista que es pot fer dels símbols, en concret sobre la novena simfonia de Beethoven, coneguda gràcies al darrer moviment anomenat “Himne a l’alegria”, en relació a la situació a Europa durant la segona Guerra Mundial i l’actual. El segon text es publicà a El Temps i ofereix una visió no ortodoxa de l’antisemitisme. Una de les moltes coses interessants que s’hi llegeix és la posada a to de l’orientalisme, una de les pitjors plagues que ha patit la nostra societat –alguns en dirien ‘civilització’– i que caldria revisar exaustivament i ràpida.
  • Dijous vaig quedar amb un conegut tuitaire i vam decidir que Enric Vila fa dies que està estupend. Un altre 6 d’octubre n’és una mostra, però si en llegiu els articles de les darreres dues setmanes, podeu gaudir bastant.
  • A l’apartat d’existencialisme, avui us comparteixo dos articles de Brainpickings. Un sobre Kierkegaard –no patiu– i la relació entre l’individu i la massa. I arran d’aquest, vaig saltar How to be alone, sobre les diferències entre soledat, solitud, aïllament i les diferents reaccions que té la gent quan se’ns diu que la soledat és una elecció tan bona com qualsevol altra.
  • I per acabat, Jordi Llaonart explica la història de Bir Tawil, l’únic tros del planeta que ningú vol, a la frontera entre Egipte i el Sudan. I com sempre, les micro nacions tornen a aparèixer. I com sempre, hi ha qui se les pren de broma, però n’hauríem d’aprendre unes quantes coses, i aplicar-les a la nostra vida real, eh diputats del Parlament?

Com sempre, podeu consultar alguns dels enllaços a l’arxiu de bookmarks. Que tingueu un bon diumenge i una bona setmana.