Avui és el primer dia efectiu dels nous ajuntaments constituïts el passat dissabte. Avui és quan comença de veritat “La Nova Etapa™”.
Cal recordar que aquesta Nova Etapa™ és el resultat de part del que succeí a partir del 15 de maig de 2011. Però alerta, tan sols el resultat. Ni Podemos™, ni Guanyemos™, ni Barcelona En Comú℠, ni cap d’aquests Nous Partits que diuen fer Nova Política℠ (o Política 3.0) no és hereu de res i menys encara ideòleg. Estan on estan per haver sabut aprofitar una sèrie d’oportunitats brindades en safata de plata.
Perquè que ningú s’enganyi, el que comença de veritat avui és populisme barat, sense cap mena de memòria i “con todo su chocho“. Com diu el Jefe, “disfruten lo votado”.
sense la veritat no podrem saber què va passar, sense saber què va passar no podrem analitzar adequadament el passat, sense analitzar bé el passat no podrem analitzar bé el present, i sense un bon anàlisi d’aquest estarem abocats al fracàs.
En Figueras fa una molt curta però igualment bona repassada a la segona meitat del segle XIX, jo vaig fer un anàlisi dels darrers quatre anys.
Son dues línies prou diferents per començar a comprendre per què estem on estem, i decidir així cap a on volem anar. Una mica de brillo no estaria malament.
-¿A quien vas a votar? -¡Ghost busters!Òbviament, mai falta qui intenta apropar la brasa a la sardina, i els grans próceres de l’Internet espanyola, amb els no-líders de No Les Votes al capdavant, ja van cuidar-se des del dia després de les eleccions europees de reclamar, això si, indirectament no fos cas, l’eclosió dels nous partits com un èxit propi. En realitat, qualsevol resultat pot considerar-se èxit d’una campanya que porti per títol “vota a otros”. “Qué otros? No sé, otros. Da igual.”
“Res” perquè la situació polític-econòmica actual era inevitable i s’hauria generat, gestionat i retroalimentat igualment i sense necessitat d’intervencions, i perquè per molt que ho reclami, Podemos no és hereu del 15Mn ni d’allò que va provocar la convocatòria inicial: la lluita contra la censura a Internet.
La part del “tot”, perquè el “vota a otros” a les eleccions generals de 2011 va provocar la fragmentació dels indignats, i la majoria absolutista del Partido Popular. #NoLesVotes va acabar amb el bipartidisme donant pas a un partit amb majoria absoluta. I també perquè si es treu la gent al carrer ha de ser amb un objectiu. Una massa de gent ‘indignada’ sense un horitzó clar es pot transformar en una arma terrible, i estem a punt de comprovar-ho.
Les mobilitzacions inicials del 15M van ser el primer èxit de la Societat Civil Digital, però van estar basades en una campanya de clictivisme, de pura adhesió fàcil i sense necessitat de compromís: facebook, twitter, compartir un hashtag i poca cosa més. No existeix el ‘ciberactivisme’, ni el hacktivisme, ni tota la patranya que els venedors de fum i anàlisis empren per vendre els seus llibres. Existeixen activistes que empren Internet.
Sol mai va ser Tahrir
Una de les metàfores o comparacions més emprades a les places espanyoles va ser amb Tahrir Square. Què passa després de Tahrir? Mubarak a la presó i eleccions.
Tahrir Sq. febrer de 2011 – Foto: MonaDesprés de les eleccions de 2011 i la victòria i l’ascens de Mursi i els Germans Musulmans, l’exèrcit, una part del món islamista (encapçalat pels salafistes), el Moviment 6 d’Abril i d’altres grups, amb el suport majoritari de la societat egípcia, van derrocar el nou president.
Després que el general Sisi prengués les regnes i que es formés un govern provisional, aquest govern va il·legalitzar als Germans Musulmans i poc després també al Moviment 6 d’Abril, entre d’altres.
A principis de 2014 es va votar la nova Constitució, que limita mandat presidencial i garanteix llibertats com la d’expressió o premsa, però que té camí per recórrer i desenvolupar-se. Aquest recorregut no estarà exempt d’ esculls com la llei que permet vetar accions per part d’organitzacins de la societat civil, així com dissoldre organitzacions i associacions a voluntat.
S’han creat nous moviments d’ “activisme de base” com el Moviment Tamarod (Rebel·lió), liderat per membres de l’exèrcit d’alta graduació. És un sector molt crític amb els Estats Units, i es creu que tenen l’intenció de constituir-se en partit polític. En principi, serien lleials a Sisi.
En el cantó econòmic, el sistema egipci estava (està) basat majoritàriament en subsidis i subvencions (gasolina, energia, menjar, etc). Sisi ha intentat reformar aquest sistema per tal d’empènyer la recuperació, però ha trobat oposició, tot i que no ha estat massiva.
En el pla exterior, l’ aliança entre Egipte i Israel dona força a Sisi i al seu govern en tant continuï la seva acció anti-terrorista al Sinaí, i mentrestant segueix la seva acció de desfer tots els lligams, inclosos túnels de contraban dels terroristes del Hamás a Gaza que es van crear durant el govern de Mursi.
I mentrestant, Mubarak va veient com el seu procés va desapareixent i es va oblidant lentament, com llàgrimes en la pluja.
Líbia
El capítol Libi de les revolucions àrabs va desembocar en una cruent guerra civil en la que fins i tot hi van intervenir exèrcits occidentals donant suport als rebels. Finalment, Gaddafi va ser pres, apallissat i executat a un marge de la carretera.
La guerra civil pot haver acabat “oficialment”, però la realitat és que el país està immers en greus crisis polítiques i econòmiques des de 2011.
Tunísia
Tot i que la Primavera Àrab va començar a Tunísia… algú en sap alguna cosa? Se n’ha parlat? No gaire. Es podria dir que, de la mateixa forma que amb les revolucions de colors que inicien aquest estudi, el primer és el que guanya, com Ucraïna a 2006 (i ja veiem com està tot avui en dia), però no.
Com a Egipte, les primeres eleccions lliures en dècades van donar la victòria als partits islamistes, i la situació a Líbia es veu amb recel i temor al país que ho va començar tot. Els refugiats de la guerra civil líbia arriben sense parar i hi ha por a que això comporti l’entrada d’ “elements desestabilitzadors”, armes i d’altres.
Tot i això, la situació econòmica ha millorat substancialment (tot va començar amb demandes de poder treballar i guanyar-se la vida legalment), mentre que en l’àmbit de les llibertats democràtiques… bé, que el salafisme governamental intenti aplicar l’islam a la societat més occidentalitzada del món islàmic té els seus problemes.
Síria
No cal afegir gaire al que no s’hagi dit ja de la situació a Síria, a part de recordar que és una de les vergonyes històriques més grans del món occidental. Un món que gira la cara cap a una altra banda mentre milions, MILIONS, de persones han mort a causa de la repressió i la guerra civil, i centenars de milers de refugiats, entre ells una enorme part son palestins oblidats pels qui defensen als seus cosins gazatís, no tenen qui els aculli enlloc del món. I sense que ningú hagi mogut un sol dit.
Bé, m’equivoco. A l’inici tothom esperava que els rebels sirians aconseguissin derrocar a Al Assad fill i els animaven, però amb l’entrada de l’ ISIS a les grans lligues de la geopolítica mundial, ara resulta que Assad és dels bons.
Revolta i contra-revolució
Les revolucions àrabs han desembocat en contra-revolucions i han portat l’ascens al poder de l’islamisme radical. S’ha sortit de la tirania secular localista i s’ha caigut a la tirania teocràtica expansiva i universalista, havent de fer la contra-contra-revolució corre-cuita i evitar mals molt majors.
La Primavera Àrab s’havia d’estendre a Europa i portar, també aquí, nous vents de llibertat, en especial als països del sud d’Europa, castigats per la corrupció i els abusos polítics.
I mentre allà es jugaven la vida i molts dels que acampaven a Tahrir ara estan en vaga de fam a la presó, aquí la revolta del Facebook de la generació amb més títols de la història ha tingut les seves pròpies conseqüències.
A Itàlia, el comediant Beppe Grillo va triomfar amb el seu moviment Cinque Stelle per després mostrar la seva faceta totalitària i acabar amb el partit escindit i Berlusconi fregant-se les mans mentre decideix si torna o no torna, i si ho fa per aclamació popular o emulant un triomf imperial com August.
A Grècia, i després de grans i massives protestes, el partit obertament nazi Albada Daurada va aconseguir 18 escons a les segones eleccions de 2012 extraient els vots especialment dels joves, quedant com el cinquè partit més votat.
En les mateixes eleccions, l’altre extrem de l’eix, Syriza va aconseguir ser la segona força més votada amb un programa extret de la Plaça Syntagma, o de la Puerta del Sol o de la Plaça Catalunya: impagament del deute, sortir de l’OTAN, augmentar despesa social i pagar-ho apujant impostos fins al 75% de la renda. Els partits tradicionals van aconseguir esquivar el primer cop al 2012, però no sembla que ho puguin tornar a fer, i Syriza podria aconseguir provocar eleccions anticipades, i guanyar.
Podemos no és l’hereu de la #SpanishRevolution sinó el resultat
#NoLesVotes, però ensenya’ls a obrir el FaceSi alguna cosa caracteritza a la societat espanyola és que depèn del dirigisme, i “fer activisme” consisteix en fer alguna cosa per arribar a un objectiu. I és molt diferent al “ciberactivisme”, es a dir a fer clics o a agitar un telèfon per a que soni com una cassola, i tothom esperant a que sigui un altre qui mogui la primera fitxa. Això no és activisme, és sabotatge social destraler i irresponsable. Clictivisme d’adhesió per aconseguir pujar el klout. Activisme de saló 2.0.
I quan el clictivisme ja no dona més de si, entra l’activisme real, el que es basa en l’interacció entre persones físiques colze amb colze. És aquest model el que ha conformat el “miceli” que ha permès les condicions ideals per al sorgiment de Podemos.
Podemos és la culminació i la sublimació de la #SpanishRevolution. Podemos no és l’hereu del 15M, n’és el resultat. Perquè al final resulta que si que podríem parlar d’una #SpanishRevolution que, com totes les revolucions consisteix en donar una volta completa al cercle i acabar just al mateix lloc d’on s’havia sortit.
El gran problema és que havent creat un enorme teixit associatiu i xarxes d’ajuda mútua, s’ ha preferit invocar al monstre en comptes d’aprofitar les ‘estructures ciutadanes’ creades per minar l’actuació estatal i permetre als ciutadans autonomia, i alliberar-se de la seva Estat-dependència. Pel contrari, es reclama que torni l’autoritat, la llei i “La Democràcia”.
Fins ara, tothom li ho està posant en safata de plata, i el gran públic, a falta d’altres opcions vàlides, sembla disposat a participar en la construcció del propi mur.
Quan regna el desgovern i es crea un buit enorme, el primer que faci el pas endavant prometent mà dura i retornar la pau social, acostuma a guanyar per golejada primer, i aprofitar l’autoritat per esdevenir autoritarisme després.
Hi ha risc a que quan tothom es desperti del meravellós somni de jutjar als qui ens han portat fins aquí, trobar-se atrapats per un mur molt alt, ample i llarg, i no serà de gel.
El 20 de novembre de 2011 es van celebrar eleccions a les Cortes Españolas. Prèviament, es va modificar la Llei Electoral per tal d’obligar als nous partits i als partits sense representació a recollir un mínim de signatures per a poder-se presentar, i un cop presentades es van descartar en gran part, deixant fora a alguns partits i candidatures.
També s’havia modificat la sagrada Constitución Española, de la que sempre s’havia dit que era immutable. I s’havia fet en dues setmanes, a petició de “Els Mercats Internacionals” (i Angela Merkel) i sense debat parlamentari. Havien començat les fusions de les Caixes d’Estalvis, s’havien reordenat en bancs i començaven a quedar al descobert els forats bilionaris, els fraus i les indemnitzacions bilionaries als seus gestors per “acomiadament improcedent”, sense que cap d’ells passés per un jutjat ni tan sols a saludar.
Cada cop estava més clar que allò anava a més i que els contribuents s’haurien de fer càrrec de tot. I una altra vegada la manca de lideratge va desembocar en fracàs. Si el que pretenia #NoLesVotes era que la ciutadania s’informés sobre alternatives polítiques als grans partits majoritaris PPSOE, l’immensa majoria de la població va entendre que demanaven l’abstenció o el vot nul. I Mariano Rajoy va aconseguir majoria absolutista.
El període entre el 20 de novembre de 2011 al 26 de maig de 2014 va ser un cúmul de despropòsits. Si el govern de Zapatero va ignorar totes i cadascuna de les accions de la societat civil, Rajoy amb majoria absoluta no tenia ni tan sols per què escoltar-les.
De l’entorn i entramat del 15M van començar a eclosionar, sorgir i agafar visibilitat una gran quantitat de projectes, entitats i associacions: Iaioflautes, Juventud Sin Futuro, la ja esmentada DRY… I totes, absolutament totes, basen les seves capçaleres, lemes i a vegades el mateix nom, en un hashtag.
Per no extendre el tema, comentaré dues de les iniciatives que segons la meva opinió, han tingut més transcendència i son més útils per a l’anàlisi.
PAH – Si se puede
PAH – Sí se puedeA nivell estatal, tot i que nascuda a Barcelona, una de les associacions més conegudes a partir del 15M és la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, en marxa des de 2009. Es registra com associació legal just al maig del 2011, i serà durant 2012 i 2013 que arribarà a punts màxims d’atenció i cobertura mediàtica, amb una no menys mediàtica Ada Colau, que al febrer de 2013 presenta una Iniciativa legislativa Popular amb gairebé 1.500.000 signatures de suport (IU va aconseguir 11 diputats amb 1.600.000 vots) per a reformar les lleis hipotecàries, amb especial menció a la regulació de la dació en pagament.
L’admissió a tràmit i a debat parlamentari d’aquesta ILP es va considerar una victòria ciutadana. Però poques setmanes després, des del Gobierno de España s’anunciava que la ILP es fusionaria amb la llei que el PP estava preparant, quedant així totalment descafeïnada i desestimada de forma legal, neta i sense haver de fer front a acusacions de “no escoltar al poble”. I com que el Parlament no escoltava, des de la PAH es va rescatar el concepte “escrache”, consistent en desenes de persones’acompanyant’ pel carrer a polítics i banquers per tal d’explicar-los els seus problemes, de forma un xic airada.
Després de tot el procés i l’atenció mediàtica aconseguida, Ada Colau es va deixar estimar per diferents formacions polítiques però finalment, al maig de 2014 i a l’ombra de l’aparició fulgurant de Podemos acaba formant Guanyem, el seu propi partit, amb l’ intenció de presentar-se a les eleccions municipals de la ciutat de Barcelona.
Durant els mesos previs a les anteriors eleccions municipals, per tota Espanya es va gestar el que avui coneixem “El 15M“. Quasi han passat 4 anys, i en el fons ha canviat poca cosa a part del partit que ara està al Gobierno. I si ha canviat, és a pitjor.
Toca revisar “De la Ley Sinde a la #SpanishRevolution“, publicat al juny de 2011 just en plena ebullició. En un nou conjunt d’articles que comença avui, revisaré el que vaig escriure a 2011 i reprendré el fil i arribar fins avui.
On ha quedat tot el moviment generat durant la segona quinzena de maig del 2011?
Quina és la part que es podria atribuir a #NoLesVotes del resultat de les eleccions europees de 2014?
Com és que, aparentment sortit del no-res, un partit creat al gener de 2014 encapçali totes les enquestes i hagi esvalotat el galliner polític espanyol?
La situació actual és semblant a la de fa quatre anys, semblant, però no idèntica i hi ha qui pensa que el 15M va acabar com va acabar, en res. Segur? Tot i que els diferent sub-moviments que van formar part del 15M van seguir endavant, més o menys fragmentats, ha sorgit un nou actor que pinta bastant important. I ha arribat de forma espectacular: Pablo Iglesias i el partit Podemos.
Tornem enrere tres anys i mig, al juny de 2011. Les acampades que es van iniciar el 15 de maig en protesta per la Llei Sinde, que obria la porta a la censura encoberta d’Internet, mutaven en festivals new-age. El que havia començat com una protesta plural i sense líders (al menys visibles) contra una llei aprovada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero derivava en un procés assambleari denunciant el neo-capitalisme tot cantant “Manos arriba, esto es un contrato!”
Darrera tota arquitectura informacional, s’amaga una estructura de poder
L’estructura de poder del 15M, els que des del primer moment van erigir-se com a “no-liders” a l’ombra, va preferir desmarcar-se de les acampades un cop va ser clar que no s’aconseguiria res i que la mutació era perillosa per als interessos propis en una campanya de nom “No les votes!“, en la que primava votar per qualsevol partit que no hagués votat a favor de la Ley Sinde, per tal d’intentar trencar el bi-partidisme.
Qui son els no-liders? Els “próceres” de l’Internet espanyola. Des dels vinculats a les “lluites” per la tarifa plana de finals dels anys 90, fins als nous creadors audiovisuals, passant per defensors de la Cultura Lliure cool, els qui van protagonitzar molts dels debats sobre les descàrregues i la “llarguíssima cua” d’habituals venedors de fum i efectes especials…
La multitud de casos de corrupció que s’anaven comptabilitzant al Corruptódromo, una web organitzada des de “No les votes!”, les mencions al bipartidisme, la “casta” política… van començar a aparèixer de la ma de “No les votes!” i DRY.
La protesta era contra una llei que encorsetava Internet. I quan tot va anar derivant, l’estructura es va replegar. I quan l’estructura de poder s’amaga i deixa buit l’espai de joc, qualsevol amb dos dits de front pot entrar i fer-se amb el control. I això ho van saber fer molt bé els defensors de la Dictadura de l’Assambleariat, apropiant-se del procés, amb milers de persones acampant i que començaven a perdre motivació.
I el que era un terreny abonat i llest per sembrar, no el van aprofitar cap dels actors ‘tradicionals’, ni cap dels nous, com els Pirates. El Partido Pirata va ser un dels principals participants ‘naturals’. El Partit Pirata original neix a Suècia al 2006, després del tancament de The Pirate Bay.
Com a grup polític a Catalunya (i a Espanya) neix allà el 2006 de la conjunció del hacktivisme, la lluita contra el copyright i, si hem de tornar als vells eixos, l’esquerra jove amb un vessant tecnològic/geek, i l’arbre genealògic directe arriba fins Indymedia, la part informativa del moviment anti-globalització nascut a Seattle.
Per la raó que sigui, si per ser vists com uns friquis d’Internet, per pànic escènic i no voler fer el pas endavant i agafar les regnes (les places estaven plenes de Pirates actuant a títol personal, sense intenció de treure la bandera), o per lentitud i divisions internes sobre quin moviment fer (cal recordar que és un partit en que es decideix tot per democràcia directa assembleària), el Partit Pirata tampoc va aconseguir ‘dominar la situació’ i va quedar relativament fora, sempre parlant en termes polítics. Les aportacions, especialment logístiques, del sector Pirata van ser part molt important de l’èxit.
En resum, els qui van promoure el 15M van decidir apartar-se del monstre que havien creat, i els ‘hereus polítics naturals’, relativament nous com Pirata o en procés de formació com l’embrió del Partido X, van decidir no exercir els seus “drets de successió”.
Va quedar orfe una massa de gent, motivada i assadegada de canvis. Van sorgir conceptes i mots relativament nous. Algú havia sentit a parlar, o havia mantingut converses sobre el “bipartidisme espanyol” entre els anys 1930 i 2010? De “La Casta”? Del mot “PPSOE”?
I si féssim un apartat “altres curiositats”, podem trobar que apareix una menció específica a l’aparició del concepte “PP-SOE” al 2011 “a les xarxes socials”:
A partir de 20112 este bipartidismo es conocido desde los movimientos sociales como “PPSOE”. Este término, formado de la unión de las siglas PP y PSOE, hace alusión a la crítica, desde algunos colectivos pertenecientes al 15M y otros sectores, de que realizan políticas similares.
Si realment fos una cosa tan ‘tradicional’, i el bipartidisme original o l’alternancia dels partits de Cánovas i Sagasta ve del segle XIX, cal preguntar-se per què l’article és tan recent.
A final de juny, la versió alemanya de la revista en línia The European em va demanar un article sobre el moviment 15M, que es va publicar amb el títol “Hurra, ein Revolutiönchen“.
Quatre mesos després, m’han tornat a demanar un nou artícle sobre la situació actual: com ha evolucionat? Ha influenciat en alguna cosa el moviment de maig? Es poden comparar les protestes del maig a Europa amb la seva versió americana Occupy Wall Street?
Ja fa sis mesos de l’inici de les protestes a Espanya, I tan sols unes poques coses, o menys, han canviat des de llavors. I ha sigut a pitjor.
El govern espanyol no només ha seguit ignorant al “moviment indignat”, si no que s’ha seguit fortificant l’establishment. El President del Congreso, José Bono, va dir a una entrevista de televisió que els dos partits majoritaris, PSOE i PP, haurien d’entendre’s més, i que tota la resta de partits minoritaris haurien de quedar fora del Parlament.
Després d’això, el Gobierno va canviar la llei electoral, requerint que tots els partits sense representació hagin d’aconseguir un mínim de signatures per a permetre que participin en les eleccions del 20 de novembre. I no només això, si no que també s’han descartat gran quantitat d’aquestes signatures un cop presentades, deixant algunes candidatures fora del procés electoral.
Però encara n’hi ha més. Després d’anys i anys dient a tothom que qualsevol modificació de la Constitució Espanyola no era només difícil sinó impossible, va caldre pocs requeriments internacionals per tal que Espanya solucionés els problemes de deute sobirà per a que els dos partits, PP i PSOE, acordessin una modificació express de la Constitució, en tan sols dues setmanes i sense debat parlamentari.
Més noticies de corrupció han aparegut als mitjans, especialment al sector bancari. Després de totes les privatitzacions de les caixes d’estalvi i la conversió en bancs ‘normals’, no només la ciutadania ha descobert que les cambres cuirassades de les caixes estaven buides, sinó que els seus directors i presidents estan rebent compensacions i indemnitzacions multi-billonàries. I tots aquests bilions hauran de sortir de les butxaques dels contribuents.
Mentrestant, tots hem vist la globalització de les protestes des de principis d’ octubre, amb el moviment “Occupy Wall Street” aconseguint atenció per part dels grans mitjans de comunicació. I com és habitual, els grans mitjans han aparegut tard i malament.
Els que protesten als campaments de Wall Street son de la mateixa mena que en d’altres llocs. Ho fan contra el capitalisme, la globalització, el lliure mercat, els interessos de les grans corporacions, les hipoteques sub-prime, els desnonaments i d’altres. I ho fan des dels seus iPhones, iPads i emprant tots els aparells tecnològics que només podrien existir gràcies a la globalització, al lliure mercat i a les grans corporacions. Fins-i-tot es pot descarregar una aplicació per saber què s’ha de fer en cas de ser arrestat per la policia. Si, un altre cas de “desmuntar el sistema des de dins”.
El seu sistema d’organització és un descendent directe del moviment anti-globalització nascut a Seattle, emprant centres d’informació auto-gestionats per a difondre noticies, i reclamant les tàctiques de la Primavera Àrab per a aconseguir els objectius, tot i que aquests objectius es mantenen fora de la vista del públic general. Bé, no tots: destruir el sistema capitalista, posar els banksters a la garjola i “que ens retornin el nostre futur”.
Mentre podem trobar un enorme nombre de semblances a ambdues bandes de l’ Atlàntic, trobo una diferència sorprenent. Els protestants espanyols no en volien saber res de cap representant de “l’establishment”. I això incloïa partits polítics amb representació al Congrés i també sindicats. Però a la Liberty Plaza de New York, hi ha multitud de discursos de tota mena de sindicats i organitzacions: afroameticans, llatins, asiàtics, el SEIU, els treballadors de trànsit…
Curiosament, tots aquests sindicats i protestants a tot arreu, havien donat el seu suport o participat fent campanya per als actuals presidents que estan prenent totes aquestes “mesures impopulars”. I una de les pel·lícules estrella del “moviment global” és “An inside job”. Aquesta pel·lícula ens ensenya l’interior del Sistema de Wall Street, el sistema bancari i la Reserva Federal, i com l’actual President dels Estats Units d’ Amèrica no només no ha fet absolutament res per a retirar i castigar a aquells responsables de la crisi financera, si no que els ha confirmat als seus càrrecs i inclús n’ha ascendit a algun, que ara està al capdavant dels diferents rescats financers als bancs.
Tota aquesta gent està demanant més intervenció estatal a tot arreu del planeta, i l’ Estat està responent al 100%, posant a la mateixa gent que ha buidat les caixes al càrrec de l’ anomenada “recuperació”, o com a mínim entregant-los compensacions a càrrec dels contribuents.
La gent podria demanar sincerament als seus representants electes que els tornin el futur. Que caigués el teló de fum i promeses que uns van preparar i els altres han comprat.
El fet es que només un mateix pot recuperar el seu propi futur. Demanar un futur amb més intervencionisme és demanar, no només una altra cortina de fum, sinó construir un mur amb què envoltar-nos. I a sobre l’haurem de pagar.
A finales de junio, la versión alemana de la revista en línea The European me pidió un artículo sobre el movimiento 15M, que se publicó con el título “Hurra, ein Revolutiönchen“.
Cuatro meses después, me han vuelto a pedir un nuevo artículo sobre la situación actual: ¿cómo ha evolucionado la situación? ¿Ha influido en algo el movimiento de mayo? ¿Se pueden comparar las protestas de mayo en Europa con su versión americana Occupy Wall Street?
Los que protestan en los campamentos de Wall Street son del mismo tipo que en otros lugares. Lo hacen contra el capitalismo, la globalización, el libre mercado, los intereses de las corporaciones, las hipotecas sub-prime, los desalojos y demás. Y lo hacen desde sus iPhones, iPads y usando todoo tipo de tecnologías que solamente pueden conseguir gracias a la globalización, el libre mercado y las corporaciones. Incluso puedes bajarte una aplicación para el iPhone que te dice qué hacer en caso de ser arrestado. Si, un nuevo caso de “destruir el sistema desde dentro”.
[…]
Toda esa gente está pidiendo más intervención del Estado en todo el mundo, y el Estado está respondiendo a la perfección, poniendo a los mismos que han vaciado las cajas de dinero al cargo de la llamada “recuperación”, u otorgándoles compensaciones a costa de los contribuyentes a las arcas del estado.
La gente puede pedir a sus representantes políticos que les devuelvan el futuro. Que corran la cortina de humo de promesas que los unos prepararon y los otros compraron a ciegas.
El hecho es que sólo uno mismo puede retomar su propio futuro. Exigir un futuro con más intervencionismo es pedir no solo una nueva cortina de humo, si no la construcción de un muro que nos rodee. Y encima lo vamos a tener que pagar de nuestro bolsillo.
Les protestes a Espanya van començar com un moviment sense líders després de l’aprovació de la Ley Sinde, que obria la porta a la censura encoberta d’Internet.
La primera setmana després d’ organitzar-se les acampades, sectors “outsider” van prendre les assemblees quasi per la força, pel que la gent que estava involucrada en l’inici de tot, els moviments No Les Votes i Democrácia real ya!, es haver d’aixecar la veu i demanar que no es transformés la protesta en una mena de festival new-age. Poc després, els mateixos que s’havien definit com “no-líders” van acordar que el millor era aixecar els campaments i retirar-se, esperant la propera ocasió.
Però les acampades es van quedar a lloc, i els ‘nous’ campistes tenien idees diferents. El moviment DRY el conformen bàsicament el que es considerava, fa tres o quatre anys, la joventut de la classe mitja-alta, entre 20-i-molts I trenta I tants, amb una gran quantitat de títols universitaris, essent l’anomenada “generació més preparada de l’història”. Tot i que després de la bombolla immobiliària, es podria parlar de la bombolla de la titulitis…
Alguns d’ells, tal i com es pot veure a multitud de vídeos penjats a la xarxa, prefereixen situar-se dins el marc de la “classe obrera”: anti-mercat, anti-capitalistes, punys al vent, (h)activistes de base i portant les kuffiyes palestines tenyides de colorins, el que els fa ser blancs de les mofes generalitzades, i de ser titllats d’estar adoptant una simple pose.
Els participants de les manifestacions van baixar al carrer, en gran majoria,
mitjançant el moviment DRY, tot i que venen de molts sectors i molts diferents. Indignats per la situació política, la bombolla immobiliària, el bipartidisme –amb candidats acusats i imputats per corrupció presentant-se a les eleccions municipals– i una taxa d’ atur del voltant del 20% (fins al 40% en joves com els que acampaven). Però (no tan) sorprenentment, alguns dels cants més corejats en alguns dels campaments, en especial els darrers dies, va ser el de “¡Manos arriba, esto es un contrato!”
Aquests càntics, junt amb les altres “peticions” de més intervenció estatal, subsidis i ajudes per als aturats, retirada de privilegis a la classe política, expropiació de cases buides… fa que el discurs d’aquest moviment sigui quelcom més semblant a una queixa contra les raons que la gent creu que son la causa que ha portat al país a la situació actual, que un desig real i sincer de sortir d’aquesta situació: “Què faran ells [els polítics] per treure’ns d’aquest fang?” És la realitat que apareix després que totes les promeses s’han mostrat com el que sempre varen ser: fum.
Tot i això, aquests darrers dies hem començat a veure algunes propostes interessants en projectes d’ Open Government. Però el mirall Islandès torna a aparèixer, juntament amb les hipervalorades mencions a tot allò tecnològic i 2.0, però sense cap mena de pensament crític sobre les mancances i perills d’una democràcia orientada a aplicacions 2.0 i als smartphones: és una enorme quantitat de fum… un altre cop.
Encara que les enquestes mostren un suport relativament fort a les peticions del “moviment indignat” per part de la població espanyola, el tema no està afectant a l’ stablishment. Òbviament hi va haver una excepció, dies abans de les eleccions municipals, en que més de 50.000 persones van prendre els carrers. Va ser el primer cop que una protesta nascuda dins de la comunitat d’ Internet va tenir èxit.
Després del momentum inicial, ara podem veure que els principals partits polítics estan ignorant directament el moviment, ja sigui per la manca de concreció de les propostes, o per la tendència tradicional dels polítics espanyols d’ignorar l’opinió pública.
Des dels mitjans de comunicació es comença a trivialitzar la paraula “indignat”, i tots els partits majoritaris ja posen els ulls a les eleccions generals, a celebrar en menys de 9 mesos. La batalla ha començat, i serà realment dur aconseguir la seva atenció, i més després que les eleccions locals i autonòmiques han demostrat, una vegada més, que qualsevol cosa que vingui d’Internet no afectarà el pla físic. Al menys no massa. Octubre ens dirà alguna cosa més.
Algunos, tal y como puede verse en muchos vídeos colgados por la red, prefieren situarse en el marco de la “clase obrera”: anti-mercado, anti-capitalistas, puños al viento, (h)activistas de base y llevando las kuffiyas palestinas teñidas de colores, lo que los hace blanco de las mofas, y de ser tildados de adoptar una simple pose estética.
Los participantes en las manifestaciones bajaron a la calle, en gran mayoría, mediante el movimiento DRY, aunque provienen de muchos sectores y muy diferentes. Indignados por la situación política, la burbuja inmobiliaria, el bipartidismo -con candidatos que estaban imputados y acusados de corrupción presentándose a las elecciones- y una tasa de desempleo alrededor del 20% (hasta el 40% en jóvenes). Pero (no tan)sorprendentemente, algunos de los cánticos más coreados en algunos campamentos, en especial los últimos días, fue el de “¡Manos arriba, esto es un contrato!”.
Hay muchas diferencias entre las dos revoluciones, por ejempo, la Revolución Americana se produjo, básicamente, tras años de restricciones, abusos e injusticias contra los colonos ingleses, que el buen Thomas Jefferson supo enumerar de forma magistral en la Declaración de Independencia. Básicamente, y de hecho la chispa que acabó por prender la pólvora, fueron los impuestos sin representación.
Totalmente artesanal, esta edición no está libre de erratas y otros fallos que se corregirán en breve, aprovechando una re-edición en LaTeX para pasar el micro-ensayo a otros formatos, como epub.
Es un pequeño manual para intentar explicar la primera acción de éxito considerable convocada por la Sociedad Civil Digital española, y las comparaciones surgidas con la primavera árabe de hace unos meses, recordando las revoluciones de colores de principios de siglo.
El contenido se agrupa en tres bloques principales. Por un lado, una pequeña explicación histórica, empezando por el caso de Serbia entre 1998 y 2000, con la ‘creación’ del modelo Otpor, y su posterior influencia en las Revoluciones de Colores entre 2003 y 2006, así como en la revuelta egípcia de 2010-2011.
En segundo lugar, la línea temporal de los hechos y la definición de los nuevos actores que irrumpen en España tras el 22 de Mayo.
Finalmente, el análisis propiamente dicho de las topologías de red y las tecnologías usadas durante la semana del 15 al 22 de mayo, y también en los días posteriores.
El 20 de novembre de 2011 es van celebrar eleccions a les Cortes Españolas. Prèviament, 
Durant els mesos previs a les anteriors eleccions municipals, per tota Espanya es va gestar el que avui coneixem “
L’estructura de poder del 15M, els que des del primer moment van erigir-se com a “no-liders” a l’ombra, va preferir desmarcar-se de les acampades un cop va ser clar que no s’aconseguiria res i que la mutació era perillosa per als interessos propis en una campanya de nom “
I ara... què? 