El #hype del tapirisme

Quan hom és jove, inexpert i necessitat de calés, s’embarca en mil i un projectes. La majoria d’altri. Alguns acaben abans de començar, d’altres naufraguen, o inclús embarranquen i et deixen tirat a una illa amb poc més del que portes posat.

Quan s’és jove, diuen –diuen, diuen, diuen!–, és molt més fàcil començar coses noves que quan s’és més gran. Però això no ho sabrem mai fins que no ens toqui, que serà quan tinguem l’edat suficient per demostrar la validesa o la falsedat de la teoria.

Ara m’acosto a l’apocalipsi, a la revelació quarantina. I en una de les pre-revelacions vaig esdevenir conscient d’allò de “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”.

De fa anys que premo tecles i escric coses. Principalment en aquest blog, però en diverses ocasions durant aquest temps he pujat al carro d’altri. Així que, per canviar, tocava començar un projecte propi.

La idea va sorgir mig en conya, però a poc a poc prengué cos. I després d’un parell de converses, de descobrir Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios i d’un parell de bromes amb en José Luis Martin sobre el títol, va esdevenir real allò de “doncs ara farem una Revista Digital”.

I així, demà dimarts 6 de setembre, rebrà la llum la revista digital multitasca, transdisciplinària i antiimperialista. No és un diari. Ni un tinglado cultural. Ni una tribuna des d’on promoure nous autors. Ni un projecte emergent. Ni un digital d’opinió.

Sí que vol ser, com demà ampliaré, exaltació de la diversitat, ja sigui temàtica, personal, d’idees o de visions. Això no és nou, però com deia aquell, «els llibres sempre parlen d’altres llibres».

És ben cert que hi ha infinitat de blogs, revistes, diaris i publicacions digitals. I més que n’hi hauria d’haver! Ja paro, perquè si no no deixaré misteri ni intriga. Arriba el tapirisme. Sense pirotècnia, ni llumets ni música –els tapirs són uns bitxos tímids–, però demà el #Hype es farà realitat: Le Tapiriste surt a pasturar.

Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios y algunas canciones populares

No entenc la poesia. Almenys alguna poesia. Hi ha gent a qui li encanta, però jo reconec que no l’entenc. Tot i això, a finals de la primavera vaig comprar-me un llibre de poesia. El meu primer llibre de poesia. I m’ha canviat la vida.
20160829_192545
Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios y algunas canciones populares, de Pablo X. Suárez, és una joia. Asturià nascut el 1981, Suárez ja porta unes quantes publicacions, principalment en la seva llengua materna, l’asturià. Aquest és el seu segon llibre en castellà.

Poesia pop, actual. Un viatge interior que ens fa visitar el mateix viatge de l’autor. Un viatge que porta, com a tothom, cap a l’apocalipsi. Poesia ungerdround asturiana. Perquè sí amics, Astúries existeix. I és un dels cultius artístics més curiosos i interessants de la península –però d’això en parlaré en una altra ocasió.

Els quatre evangelis que Suárez ens presenta són Apocalipsis, según, Trilogia tapira, Mi casa está abierta i Un bodegón interior. I el primer evangeli, i el llibre, inicia amb Treinta y tres, l’edat de l’autor quan va escriure el poemari.

Perquè és als 33 anys quan comença la fase vital que culmina a l’apocalipsi. Als 33 comença l’hora dolça de la vida, però també quan hom comença a albirar de què va tot això. I Treinta y tres és un cant al descobriment de la realitat. A l’inici de l’apocalipsi, de la revelació.

Tengo treinta y tres años y mis electrodomésticos
están viejos
me pica el culo terriblemente:
creo que tengo almorranas y es la primera vez.
Yo no estudié para gestionar
averías, accidentes, inflamaciones.
A mi me educaron sobre la base
de que todo funcionaría correctamente.
Cuando era niño
sabía encender las luces
soplar velas, correr por ahí.
No me prepararon para gestionar las desgracias
y me pongo a llorar si un botón no funciona

Treinta y tres podria esdevenir un himne generacional.

De Trilogia tapira en destacaria Yo y mi tapir,

Estoy más guapo que dios
y las anarcas me invocan casi tanto como al estado
me rodean
soplan himnos báquicos
y yo
paseo a mi tapir

O potser Los runners son perros, on el poeta retrata una de les facetes més preocupants de la realitat.

Todos
los perros están enamorados de sus dueñas
son como runners de la muerte
incansables
saltando por sus alrededores y por los parques
a deshora, olisqueando a otros perros
follándose lo que se mueve
y lo que no
a las puertas
y las raíces se las follarían también

És al quart evangeli, Un bodegón interior, on l’autor s’endinsa al seu jo més profund. Com a Quiéreme, que soy una merluza congelada, una metàfora del present i del futur a partir dels 33.

Cómeme ahora, amor
no voy a estar jugoso mucho más allá
del rigor de las nieves que están por venir
y nunca más allá de estos pies de hielo.

Però el poema que més m’ha agradat de tots el trobem al tercer evangeli, Mi casa está abierta. I es titula Velcro.

El alma está pegada al cuerpo con velcro
lo que llaman desgarro
emocional ya suena como a tiras de velcro separándose
también el velcro es como el amor
pierde adherencia
con el tiempo
y es
una metáfora de la vida como cualquier otra.

Com deia, poesia pop. I de prau. I d’asfalt, com diu la crítica. És una poesia actual i actualitzada. Que ens transporta a metàfores de la realitat evitant els llocs comuns. I és, també, poesia de proximitat, ja que a Pablo Suárez se’l pot trobar a les múltiples vetllades poètiques que s’organitzen arreu del seu país, Astúries, o a vegades a algun chigre, on organitza timbes poètiques.

Suárez, a més, és un dels profetes del tapirisme i valedor del tapir, com diu el mateix autor, “com un animal oblidat i guay“. De fet, la Trilogia tapira és el seu relat de transformació en tapir simbòlic, ja que el simpàtic ungulat és l’animal totèmic de Suárez.

I és en honor seu, tant del tapir com de Suárez, que aquest llibre m’ha portat a iniciar un nou projecte del qual us en parlaré dilluns, i que arrenca el dimarts vinent.

No deixeu de llegir –ni de comprar– Cómo evitar el apocalipsis en cuatro evangelios. Ho podeu fer directament al web de l’editorial independent La novia de nadie. Us l’envien a casa en un tres i no res i tots ells són increïblement macos perquè sí. I compreu-vos un tapir i porteu-lo a passejar.

Una tarda d’un diumenge qualsevol

Any given sunday és una bona peli. Ideal per veure un diumenge qualsevol a la tarda. Fa pensar, però no en tota la mandanga de les polzades, o en allò de viure o morir. Fa pensar en evolució.

Quan hom és jove, té ganes de menjar-se el món. El que és vell es veu com antic, obsolet, i cal renovar-ho. Renovar-se o morir. Idees noves. Saba nova. Tot nou. New is better. I el progrés sempre és millor.

Ho és? No ho sé. De moment ningú ha pogut trobar res de nou que substitueixi un dels invents que més han ajudat al progrés de la humanitat. No parlo de la sopa d’all, sinó de la roda. Hi ha noves tecnologies que la fan més resistent. Nous materials per a fer-la més duradora. Però una roda és igual avui que el primer dia.

Quan hom percep l’arribada de l’apocalipsi, comença a veure que, potser, totes aquelles noves idees tingudes –de fet la gran majoria– no eren tan bones. Es mira enrere i es descobreixen errades. Decisions que es podrien haver pres d’una altra forma i camins que mai s’haurien d’haver agafat.

Perquè l’apocalipsi, és a dir la revelació, és el que fa que es pugui entreveure que per moltes idees noves que tinguem, el 99% ja les ha tingut algú altre abans. Igual que les propostes que aportem. Que no hi ha res que ens faci ser els escollits, però què, de fet, som especials simplement essent nosaltres.

Albirem que les quatre paraules «aquest cop serà diferent», en el millor dels casos, no volen dir res, i que en el pitjor signifiquen que et preparis per a una batacada èpica. Podem començar a veure de veritat per què fem les coses que fem. I descobrim amb esperança que, encara que no podem inventar la roda, sí que podem arribar a millorar-la.

Amb l’apocalipsi dels 40 comences a entendre que primer et volies fer gran per fer el que volguessis; que després els més grans seguien sense deixar-te fer el que volies; que potser no era tant «no et deixaven fer» sinó que t’avisaven d’alguna cosa; que potser hi havia alguna raó perquè ho fessin; i encara després aprens que per molt que t’avisin –o que avisis–, l’experiència és el grau.

Al final comprens allò d’«en sap més el diable per vell, que per diable». I que el conflicte entre generacions sempre ha existit, i que en aquest sentit –com en el que deia abans– ningú és especial, però que és normal que hom se’n senti.

Amb una mica de sort, anys després de passar l’apocalipsi hom obtindrà aquesta saviesa de veure que el temps ha passat, i que cal donar pas a la saba nova. Prèviament, aquesta saba s’haurà hagut de refinar mitjançant el seu propi apocalipsi, la seva revelació que amb el temps, li podrà proporcionar la saviesa diablesca.

Que així sia. I si no ho és, tampoc passa res. Els rius corren cap al mar, i el mar no s’omple mai; però els rius no cessen d’anar sempre al mateix lloc. Això és el que em passa pel cap un diumenge qualsevol.