Nash i la cooperació

Fa temps, en un comentari a un article de Sonia Carbajal, vaig trenar una visió de la teoria de jocs i el dilema del presoner. En ella, arribava a la conclusió que l’equilibri de Nash era resultat de la percepció del propi matemàtic, esquizofrènic sense diagnosticar quan feu la seva teoria.

Sis anys després, m’he d’empassar les afirmacions. Podria ser que Nash hagués fet allò de modificar l’experiment per tal que els resultats quadressin. Però també podria ser que l’experiment original, amb les secretàries de la RAND, no s’hagués dissenyat bé. I dic podria perquè ho desconec, em fa mandra buscar-ho, i no alteraria per a res el que diré a continuació.

Cooperar per a assolir un millor resultat a llarg termini és ben bé la decisió lògica i racional per a qualsevol. Tret que aquest qualsevol es trobi en una situació d’estrès. En aquest cas, la racionalitat defuig qualsevol crida, i la paranoia ego(t)ista pren el control de la persona. Quin hauria sigut el resultat si les secretàries de la RAND Corporation haguessin fet l’experiment de Nash sota pressió, per exemple enganyant-les dient que s’havia de retallar la plantilla?

Els experiments que cerquen trobar respostes lògiques i racionals són una cosa, i els resultats del dia a dia en son una altra de diferent. Els humans, quan estem bé, satisfets i tranquils, ens comportem de forma racional i cooperem fins a un cert punt. Quan la situació de normalitat canvia, ens tornem qualsevol cosa menys racionals i lògics. La cosa és que això no passa només en països “llatins”, on si algú es pot saltar un stop, o avançar amb línia contínua, ho farà pel senzill fet de poder fer-ho, encara que la recompensa sigui arribar un segon abans a la feina. Encara que la contrapartida sigui posar en risc la seva vida i la dels altres.

Per això els moviments populistes, que apel·len als sentiments i no a la raó, tenen tanta tirada. I per aquesta raó el liberalisme mai triomfarà. Sempre hi haurà qui aprofiti el sentiment d’enveja a curt termini per esborrar tota possibilitat de cooperació futura. També per aquesta mateixa raó no va triomfar el socialisme científic, que promulgava un futur perfecte de cooperació proletària, però que engendrà un món on l’avantguarda –la classe dirigent– ho tenia tot, mentre que les bases passaven gana amb un coeficient del 90% de felicitat.

Però tot i copsar aquesta paradoxa –més ben dit, gràcies a copsar aquesta paradoxa– aquells que per la nostra condició, educació o ideals, mantenim la fe en poder atansar-nos a un nivell òptim –atenció, òptim, no perfecte– de cooperació i fraternitat universals, podem seguir intentant-ho. A un dels capítols d’ Escritos libertarios, Jean-Paul Samson li escriu a Albert Camus:

«Tot home disposa d'una zona més o menys gran d'influencia. Li deu als seus defectes així com a les seves qualitats. Però què importa. Està allà, utilitzable immediatament»

Cal emprar la nostra zona d’influència, per petita que sigui, per anar equilibrant la balança mica en mica. Tenir clar que mai assolirem la perfecció, però intentar trobar el punt òptim. Perquè si no ho intentem nosaltres, qui? I si no ho fem ara, quan?

La paranoia de Nash: una ment esquizofrènica

A un dels seus darrers articles, Sonia comentava el dilema del presoner, la teoria de jocs i l’equilibri de Nash, desenvolupats per John Nash.

Quan va desenvolupar tota la seva teoria, John Nash era un esquizofrènic sense diagnosticar que treballava a la RAND Corporation. Els primers experiments de la seva teoria de jocs els va fer amb les mateixes secretàries de la Corporació, que en comptes de decidir-se per la traïció, van decidir col·laborar.

A en Nash no li van agradar els resultats obtinguts, que mostraven que els ‘presoners’ estaven més disposats a col.laborar entre ells i passar el menor temps a la presó possible. Així que va dir que les secretaries no eren subjectes aptes per aquella mena d’experiments, perquè no seguien les regles establertes… i va seguir ‘experimentant’, animat per les veus dins el seu cervell, fins que va trobar els resultats que ell volia.

Una de les peculiaritats de l’ esquizofrènia paranoide és, precisament, la paranoia: un procés de pensament totalment distorsionat que es caracteritza per ansietat, por, deliri i creences persecutòries corresponents a complots inexistents.

L’equilibri de Nash no és res més que l’equilibri al que arribarien dos presoners esquizofrènics paranoides que pensessin que tothom va en contra seu i, per tant, escullen la traïció. És l’opció més lògica? Si, si seguim la lògica de pensament d’un paranoic.

La mala sort del cas és que l’ equilibri paranoic de Nash va dominar tot el procés de la Guerra Freda i va crear tota una sèrie de fills que encara duren avui, tant en el camp militar (es va assegurar que el fet que no esclatés una guerra nuclear va ser gràcies a aquest equilibri paranoic), però també al camp civil, especialment a l’economia. El resultat es que, si bases l’existència humana en que tothom va en contra teu i implantes la sospita permanent, sorgeixen coses com el teatre de seguretat, la guerra contra el terror i l’economia del tot s’hi val.

Qualsevol cosa que surti d’una ment esquizofrènica, serà igualment esquizofrènic i per tant no pot ser bo per a ningú.