La guerra contra la privacitat

Una de les constants després de gairebé tots els atemptats ha sigut la potenciació de la lluita antiterrorista. Aquesta ha consistit a militaritzar els carrers fins a la posada en marxa de diferents lleis, clàusules i reglaments per retallar, de formes ben diferents, la llibertat dels ciutadans complidors de la llei.

newyorker2Una de les pistes on aquest esport coercitiu es practica amb més fervor és Internet. La diferència, en aquesta ocasió, és que les demandes de restricció no s’han produït mentre el pollastre salta sense cap i ho esquitxa tot –comparació políticament incorrecta però se me’n refot–, sinó que es van fent gradualment i velada.

Si fa uns dies comentava un article a The Economist on, molt per dessota, es reclamava més legislació i regulació a la xarxa, a The New Yorker hi llegia el passat diumenge tres articles [primer, segon i tercer] on continuava la preparació per a la nova ofensiva per la regulació que arriba. Al primer dels enllaços l’articulista ens presenta TrueCrypt, una eina criptogràfica que permet xifrar arxius, missatges, discs durs i unitats USB, entre altres coses. Vostre humil escrivent en fou usuari fa uns anys, però a l’article es presenta un perfil completament passat de voltes dels autors: un malvat hacker que va crear una xarxa de tràfic de drogues internacional des de Filipines.

newyorker1A banda d’explicar-nos que les eines criptogràfiques les dissenyen i construeixen traficants de droga –implícitament per dur a terme les seves activitats delictives–, The New Yorker també ens informa de qui en son els usuaris actuals: el DAESH, l’exèrcit terrorista que ha reclamat l’autoria dels darrers atemptats a Europa. També s’informa els lectors, ciutadans complidors de la llei i que paguen sons impostos, que això de la criptografia crea zones fosques, fora de l’abast de les autoritats, amb els suposats perills que comporta.

Així doncs, associant el xifrat i la criptografia a traficants i terroristes, s’expandeixen, dins l’imaginari dels lectors no informats, un parell de perillosos memes: «si no tens res a amagar, has d’estar a favor de les lleis antiprivacitat a la xarxa»; «si fas servir aplicacions de xifrat, ets un traficant o un terrorista».

Després dels atemptats de Madrid i Londres, on s’empraren telèfons mòbils per al sistema de detonació, es va adoptar una nova legislació que obliga a qualsevol ciutadà que vulgui comprar un telèfon així, inclús només amb una targeta de prepagament, a identificar-se i registrar-se. Això no ha impedit que es continuïn emprant telèfons mòbils per a la coordinació dels atemptats ni el seu us en els sistemes de detonació.

newyorker3D’aquesta mateixa forma, prohibir les eines de xifrat de dades privades o de comunicacions electròniques –i avui en dia totes les comunicacions ho són– no evitarà cap nou atemptat. Principalment perquè un terrorista, o un traficant, sap perfectament que es mou fora de la llei, se li enfot no complir-la i està disposat al que sigui per aconseguir el seu objectiu criminal, que és matar-nos. A l’altra banda hi som nosaltres, els ciutadans que respectem la llei, que veurem com aquestes noves lleis ens reduiran –encara més– els espais de mobilitat, el dret de reunió, el de comunicació i la llibertat d’expressió, entre d’altres.

Si es prohibeix legalment l’ús de certes eines, i es restringeixen certs drets, només els criminals hi tindran accés. Contra la por només hi ha una recepta que funcioni: més llibertat.

Recull d’articles, nº 10

Al final ho he aconseguit. Una nova edició consecutiva del recull d’enllaços! Avui una mica més variat, ja que hi ha energia, terrorisme, criptografia i més coses. Com sempre, podeu mirar altres enllaços al repositori. Comencem amb l’esmorzar!

  • Al Newyorker hi acabo de llegir un article sobre croissants. Al principi m’ha semblat una masturbació mental important, però a mesura que s’avança, tot pren sentit. Al final es fa un al·legat sobre La Civilització que queda a plans quinquennals llum dels que es fan per aquí a la vora, no sé si m’enteneu…
  • En Manel Guerra féu un interessant article sobre transparència i open-data. Lluny del hype i la buidor que acompanya aquests temes, indica tres eines necessàries. La segona, en tinc pendent parlar-ne un dia d’aquests… Llegiu el que diu en Manel, que en sap.
  • En Jose Alcántara és un habitual d’aquesta casa. Aquest cop ens parla d’energia, canvi climàtic i com no perdre temps amb lluites estèrils.
  • Juan Ramón Rallo sobre el liberalisme a España. Ni lliberals en lo económico, ni lliberals en la bragueta. Això si, tots ells se n’omplen la boca.
  • A Escritos libertarios, de Camus, hi apareixia mencionada una carta que Simone Weil envià a George Bernanos. A la carta, Weil relata la seva visió de la realitat durant l’estada que feu al bàndol de la CNT-FAI durant la Guerra Civil espanyola: esfereïdora. Comença a partir de la pàgina 10.
  • Cory Doctorow fa un article molt interessant sobre les guerres de la criptografia. Aquests dies, l’FBI intenta forçar Apple a incloure una “porta del darrere” als seus aparells per tal que els agents de la llei la puguin fer servir. La cosa està en el fet que no només la podran fer servir ells. Ho trobeu massa paranoic? El paràgraf més important de l’article: «Cybersecurity isn’t just about protecting your location data and your private emails: it’s about making sure randos aren’t spying on your children through your baby monitor, or driving your car off the road, or killing you where you stand by wirelessly hacking your insulin pump – or stealing entire hospitals. If you’re not worried about this stuff, you’re not paying close enough attention». Ah, i també parla de vacunes i canvi climàtic… Darrerament aquest noi fa unes barreges… Però pareu atenció i llegiu. Llegiu!
  • Si us interessa el món dels conflictes armats i la seva evolució, Guerras Posmodernas és el vostre blog. Fa dies, en Jesús Pérez feia comentari de la pel·lícula The attacks of 26/11, sobre l’atac terrorista a Mumbai de 2008. Una altra al sac de “pendents”.
  • I per acabar, us deixo amb un recull de llegendes urbanes sobre Internet que, com deia en Dario Castañé, semblen extretes directament dels anys 90. Gaudiu-lo, que aquesta setmana potser en faig dissecció.

I fins al darrer moment n’he tingut un altre que mig mostrava un cas de plagi en una publicació en català, però que al final no afegiré per no aportar-me res de bo. Però entre aquests casos i el cunyadisme que ja hem vist, fa tot una mica d’angúnia… Però prou existencialisme barat. Que passeu un bon diumenge.

Refusem ser terroritzats

L’horror més sinistre que es desprèn dels atacs a la redacció de Charlie Hebdo i al supermercat kosher de París la passada setmana és que el terrorisme sembla que guanyarà un altre cop.

Amb els morts encara per enterrar, els Ministres d’ Interior de tota la Unió Europea ja estaven parlant de reformes, noves mesures i més restriccions a la llibertat de moviments per als ciutadans presumptament lliures.

Però abans de demanar més mesures i més retallades de llibertats contra el terrorisme, és imperatiu revisar les que ja existeixen.

Els quatre assassins eren de nacionalitat francesa. Dos d’ells estaven inclosos en les famoses llistes que impedeixen que algú pugui agafar un avió en la majoria d’aeroports del món. Aquests dos van viatjar a Síria i van tornar a França.

La noia relacionada amb l’assassí d’ una agent de policia i quatre clients del supermercat jueu va arribar a Turquia en avió, fent escala a Madrid.

Cal sumar aquest episodi als que ja tenim a la col·lecció, com el cas del terrorista dels calçotets-bomba, el de les sabates bomba i tans i tants d’altres que, tot i figurar en llistes que els impedien volar, van comprar el bitllet, van passar tots els controls (els de les sabates també), van pujar a l’avió i no van fer mal perquè, senzillament, es van equivocar a l’hora de muntar el dispositiu.

És obvi que les mesures actuals contra el terrorisme no funcionen i que només serveixen per a atemorir les persones que no fem absolutament res dolent. I no, no serveix l’ imbecilitat de dir “si no fas res malament no cal tenir por”, perquè s’ha demostrat que no és així. Que li preguntin a Charles de Menezes.

Cal revisar des del principi les mesures que ens diuen que ens protegeixen contra atacs terroristes i que s’ha demostrat, un altre cop, que són totalment ineficaces.

No és “la guerra contra el terror”. Això és la Guerra contra la llibertat. Cal rebutjar ser terroritzats, a tota costa.

Si Franklin (o Jefferson, o …) aixequés el cap…

Els Estats Units d’Amèrica sempre m’han fascinat. Llegint la seva història un no pot més que experimentar un sentiment extrany.

La part més emocionant és tot el procés d’independència. El procés d’unes persones que es sentien absolutament lleials al seu país i al seu rei, que els van girar l’esquena i els consideraven ciutadans de segona divisió, que van protestar repetidament per l’imposició d’impostos arbitraris, sense el seu consentiment, i que no els garantitzaven cap mena de representació al parlament de Londres.

Només cal llegir la Declaració d’Independència, escrita per Thomas Jefferson. El segón paràgraf comença així:

We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal, that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among these are Life, Liberty and the pursuit of Happiness.

La vida, la llibertat i la cerca de la felicitat. Els tres drets per als quals els primers colons van haver de fugir d’Anglaterra al 1620.
Al 1787, 4 anys després d’acabada la guerra d’independència, es redactava la Constitució Americana, la primera constitució democràtica en un món de reis absolutistes, però una constitució destinada a crear un govern federal fort.
Al 1789, New Jersey es va convertir en el primer estat que signava la constitució. Altres estats, en especial Massachussets i Rhode Island, van condicionar la signatura de la Constitució (i per tant la seva entrada en vigor) a afegir esmenes a la constitució que garantissin les llibertats inalienables. Aquestes esmenes, les 10 primeres, es van aprovar al 1791 i actualment es coneixen com the Bill of Rights

Segurament tots hem sentit a parlar de “la cinquena” a les pelicules. El text de la cinquena esmena diu:

No person shall be held to answer for a capital, or otherwise infamous crime, unless on a presentment or indictment of a Grand Jury, except in cases arising in the land or naval forces, or in the Militia, when in actual service in time of War or public danger; nor shall any person be subject for the same offense to be twice put in jeopardy of life or limb; nor shall be compelled in any criminal case to be a witness against himself, nor be deprived of life, liberty, or property, without due process of law; nor shall private property be taken for public use, without just compensation.

Es a dir, allò tan famós de no haver de declarar en contra d’un mateix, no jutjar a ningú dos vegades pel mateix delicte, no ser privat de la vida, la llibertat o la propietat si no és per causa d’un procés judicial i el dret a no ser privat de la propietat per ús públic sense compensació.

Per altra banda, la quarta esmena deixa clar el dret de les persones a viure segures a casa seva i potegeix el dret a la intimitat, especialment en tema de documents i efectes personals, que no podran ser violats ni confiscats a menys que existeixi “causa probable” i un jutge dicti una ordre que descrigui exactament què es busca, ón es busca i a la persona a qui s’ha d’investigar:

The right of the people to be secure in their persons, houses, papers, and effects, against unreasonable searches and seizures, shall not be violated, and no Warrants shall issue, but upon probable cause, supported by Oath or affirmation, and particularly describing the place to be searched, and the persons or things to be seized.

Potser a algú li pot semblar molt bé tot això… però per què aquest post?
Donç perque de fa un temps, les autoritats nord-americanes poden registrar i confiscar lliurement qualsevol dispositiu electrònic, com ordinadors portàtils, PDA i reproductors d’MP3, quan s’entra als Estats Units. En cas de disposar d’un sistema com True Crypt o usar sistemes de xifrat com GPG, les autoritats poden exigir als ciutadans l’entrega de les contrassenyes.
Però no s’acaba aquí. Fa menys d’un mes, aquestes autoritats s’han atorgat el dret de poder fer el mateix quan algú surt del pais.

Fa 217 anys, més d’un dels nous estats independenditzats de Gran Bretanya, per aconseguir la llibertat i la felicitat, van estar a punt de fer fracassar el nou govern demanant una carta que garantís les llibertats individuals i colectives dels ciutadans. Ara, amb l’excusa de la guerra contra el terror el mateix govern creat al 1789 està anulant aquests drets.

Algun lector pensa que no es el nostre problema? Error. Els Estats Units s’han erigit en la referència, i com a “referència” han exportat moltes coses al món. Des del Rock n’ Roll fins la Guerra contra el Terror i l’inclusió de mesures absurdes i arbitràries per a evitar atacs terroristes als avions, per finalment permetre’s el luxe de dir que aquella persona que vulgui viatjar als EEUU, necessitarà un permís del Govern Federal dels EEUU per a poder sortir del seu país d’origen, permís de sortida que no garantitza en cap cas que, un cop a la frontera, es denegui l’entrada i hom acabi deportat.

Si algú pensa que aquesta mena de mesures no s’aplicaràn mai a la Unió Europea, o a d’altres paísos del món, va completament errat. De fet, en aquell país paradisíac de la progressía d’esquerres, Espanya, s’aplica una mesura molt semblant que consisteix en que per a que una persona, especialment llatinoamericana, pugui entrar al pais, necessita una carta d’invitació. I no caldria comentar gaire més de la directiva de la vergonya que més d’un defensa com a avenç necessari.

La restricció de les llibertats aconseguides amb esforç, i molta sang val a dir i cal recordar, és un fet que es dona a tots aquells països que es vanaglorien de ser referència de progrés i llibertat. Tant als Estats Units com a Europa, que es permeten exigir a tercers paisos que garanteixin les llibertats que ells mateixos estan retallant.

Benjamin Franklin va dir que qualsevol societat que renuncia a la seva llibertat per a aconseguir una petita dosi de seguretat temporal, no mereix ni llibertat ni seguretat i acabarà perdent ambdues coses.

Si aixequés el cap i veiés en què s’ha convertit, i què és el que exporta al món aquell país que va ajudar a crear, es tornaria a morir, però aquest cop de pena i tristor.