Esclavisme i llibertaris

Dos articles llegits, sobre un mateix tema. O si no el mateix, prou relacionat: els llibertaris (originalment libertarians) i el racisme.

A Salon.com deien fa uns dies que el libertarianism és només per a homes blancs, seguint la retòrica que Michael Moore va fer famosa.

A l’article es fa servir la tàctica de “a mi no me gusta de criticar, pero…” per deixar anar que els llibertaris americans son tots una colla de racistes, hipòcrites i possiblement membres del KKK.

Entre les raons que donen, és una enquesta que diu que el 94% dels americans que s’auto-denominen “llibertaris” (68% de la població enquestada) son “homes blancs no hispànics”. Curiosa separació entre “blanc” i “blanc no hispànic”, sobre tot quan l’article acusa de racista a vora el 70% de la població (enquestada).

Que si Silicon Valley és una societat profundament patriarcal, que si les dones no es defineixen com a llibertàries, que si es busca la dominació dels blancs, i que si els principals defensors, i beneficiats, del mercat lliure son els neo-confederats, aglutinats per Lew Rockwell i Ron Paul, al que acusen de defensar, al 1982, el dret a poder discriminar.

Per altra banda, a Libertarianism.org parlen de la defensa que, sovint, els libertarians fan de la Confederació, en base als suposats “drets dels estats” a la secessió de la Unió.

Es posen exemples de com els estats surenys varen explicitar al seu moment que la raó per a la separació era la defensa de l’esclavisme, i es deixa ben clar que defensar als Confederats adduint el presumpte “dret constitucional d’un estat” a separar-se, és, com a mínim, complicat: els estats tenen poders, no drets. Les persones si que tenen drets.

There is nothing libertarian about granting any government so broad authority in order to quash the fundamental rights of the individual, a power inherent to an unbounded state “right” to secession.

No hi ha res de llibertari en garantir autoritat a un govern per tal que anul·li drets fonamentals dels individus, un poder inherent vers un “dret” il·limitat d’un estat a la secessió.

La Guerra de Secessió, com totes les guerres i en especial les civils, té moltes ombres. Una d’elles és qui va començar, i la més important de totes: l’abolició de l’esclavisme.

Hi ha qui diu que la raó de començar la guerra va ser l’abolició Lincolniana, però la Història diu que la Proclamació d’Emancipació es va fer pública al gener de 1863, ben entrada una guerra que començà la primavera de 1861.

Sigui com sigui, els qui diuen que el triomf del Nord sobre el sud, l’estiu de 1865, va portar la llibertat als esclaus negres haurien de deixar-se d’acusacions de racisme i explicar per què “només” es va abolir l’esclavitud, però va caldre esperar 100 anys i una quasi-revolta per a garantir un nivell de ciutadania i drets bàsics complets als mateixos ciutadans que es vanten d’haver alliberat.

Sí, Jefferson i Washington tenien esclaus, i avui diem que a finals del segle XVIII, amb la lamentabilíssima institució de l’ Asiento en plena expansió, “no tocava”.

Va caldre esperar 100 anys des de la independència, i a que alguns estats fessin una defensa explícita de l’esclavisme (per cert, l’ Asiento va durar fins ben entrat el 1800) per que Lincoln, el primer President del Partit Republicà, decidís animar-se a demanar l’abolició als Estats Units gairebé dos anys després de començada la guerra, anys després de que ho fessin la majoria de països d’Amèrica del sud i part d’ Europa. I després d’això, encara cent anys més i el Reverend Martí Luter assassinat.

Cal explicar per què la segregació racial, coneguda com “iguals però separats”, s’aprovà després d’acabada la guerra i durà fins 1954.

No té gaire sentit reivindicar coses i accions que van passar fa més de dos-cents anys. Més que res perquè la truita pot girar-se, o pitjor, caure’t a sobre.

Adquisicions literàries

llibresAvui han arribat dues noves adquisicions, que sumen a la bona pila de llibres comprats durant 2015.

Drawing the line once again, de Paul Goodman. Lectura recomanada pel Doctor Boaz Vilallonga, que per cert n’ha fet traducció d’un fragment al seu blog, i per Ariel Guersenzvaig.

Thomas Jefferson: the art of the power. Una biografia de T. Jefferson per Jon Meacham.

Independència i semàntica

Quan hom porta molt temps sota alguna mena d’influx, la seva forma de pensar es va emmotllant, prenent formes a vegades estranyes i que costen molt de corregir un cop s’ha sortit de l’influx perniciós. Un dels més clars exemples és la semàntica i l’ us de les paraules.

Avui/ahir és 4 de juliol, al menys als Estats Units i gràcies a la tecnologia, s’han descoberts certs aspectes semàntics de la Declaració d’ Independència que va redactar el meu admirat Thomas Jefferson. Ah, algú esperava que parlés de coses més properes? Je je…

Resulta que un estudi d’ un esborrany de la Declaració, indica que en Jefferson va escriure de forma ‘automàtica’ en un punt, parlant de súbdits en comptes de ciutadans.

Tècnicament, Thomas va escriure bé, ja que la Declaració final és una llista de greuges que els colons americans patien respecte als habitants de les illes britàniques. I fins al 4 de juliol, els colons americans eren súbdits de Jordi III d’Anglaterra.

Però aquest simple canvi de paraula li dona un gir impressionant. Passar de parlar de súbdits a fer-o de ciutadans vol dir que la forma de pensar ha canviat: que un es creu i es veu realment com a ciutadà, i en exterioritzar-ho, ja ha guanyat.

A vegades atorguem massa significat a les paraules, paràgrafs sencers, quan aquestes no son més que un joc malabar. En canvi, en moments com aquest simple fet de canviar una sola paraula en un paràgraf aïllat, et canvia l’historia sencera…

Si Franklin (o Jefferson, o …) aixequés el cap…

Els Estats Units d’Amèrica sempre m’han fascinat. Llegint la seva història un no pot més que experimentar un sentiment extrany.

La part més emocionant és tot el procés d’independència. El procés d’unes persones que es sentien absolutament lleials al seu país i al seu rei, que els van girar l’esquena i els consideraven ciutadans de segona divisió, que van protestar repetidament per l’imposició d’impostos arbitraris, sense el seu consentiment, i que no els garantitzaven cap mena de representació al parlament de Londres.

Només cal llegir la Declaració d’Independència, escrita per Thomas Jefferson. El segón paràgraf comença així:

We hold these truths to be self-evident, that all men are created equal, that they are endowed by their Creator with certain unalienable Rights, that among these are Life, Liberty and the pursuit of Happiness.

La vida, la llibertat i la cerca de la felicitat. Els tres drets per als quals els primers colons van haver de fugir d’Anglaterra al 1620.
Al 1787, 4 anys després d’acabada la guerra d’independència, es redactava la Constitució Americana, la primera constitució democràtica en un món de reis absolutistes, però una constitució destinada a crear un govern federal fort.
Al 1789, New Jersey es va convertir en el primer estat que signava la constitució. Altres estats, en especial Massachussets i Rhode Island, van condicionar la signatura de la Constitució (i per tant la seva entrada en vigor) a afegir esmenes a la constitució que garantissin les llibertats inalienables. Aquestes esmenes, les 10 primeres, es van aprovar al 1791 i actualment es coneixen com the Bill of Rights

Segurament tots hem sentit a parlar de “la cinquena” a les pelicules. El text de la cinquena esmena diu:

No person shall be held to answer for a capital, or otherwise infamous crime, unless on a presentment or indictment of a Grand Jury, except in cases arising in the land or naval forces, or in the Militia, when in actual service in time of War or public danger; nor shall any person be subject for the same offense to be twice put in jeopardy of life or limb; nor shall be compelled in any criminal case to be a witness against himself, nor be deprived of life, liberty, or property, without due process of law; nor shall private property be taken for public use, without just compensation.

Es a dir, allò tan famós de no haver de declarar en contra d’un mateix, no jutjar a ningú dos vegades pel mateix delicte, no ser privat de la vida, la llibertat o la propietat si no és per causa d’un procés judicial i el dret a no ser privat de la propietat per ús públic sense compensació.

Per altra banda, la quarta esmena deixa clar el dret de les persones a viure segures a casa seva i potegeix el dret a la intimitat, especialment en tema de documents i efectes personals, que no podran ser violats ni confiscats a menys que existeixi “causa probable” i un jutge dicti una ordre que descrigui exactament què es busca, ón es busca i a la persona a qui s’ha d’investigar:

The right of the people to be secure in their persons, houses, papers, and effects, against unreasonable searches and seizures, shall not be violated, and no Warrants shall issue, but upon probable cause, supported by Oath or affirmation, and particularly describing the place to be searched, and the persons or things to be seized.

Potser a algú li pot semblar molt bé tot això… però per què aquest post?
Donç perque de fa un temps, les autoritats nord-americanes poden registrar i confiscar lliurement qualsevol dispositiu electrònic, com ordinadors portàtils, PDA i reproductors d’MP3, quan s’entra als Estats Units. En cas de disposar d’un sistema com True Crypt o usar sistemes de xifrat com GPG, les autoritats poden exigir als ciutadans l’entrega de les contrassenyes.
Però no s’acaba aquí. Fa menys d’un mes, aquestes autoritats s’han atorgat el dret de poder fer el mateix quan algú surt del pais.

Fa 217 anys, més d’un dels nous estats independenditzats de Gran Bretanya, per aconseguir la llibertat i la felicitat, van estar a punt de fer fracassar el nou govern demanant una carta que garantís les llibertats individuals i colectives dels ciutadans. Ara, amb l’excusa de la guerra contra el terror el mateix govern creat al 1789 està anulant aquests drets.

Algun lector pensa que no es el nostre problema? Error. Els Estats Units s’han erigit en la referència, i com a “referència” han exportat moltes coses al món. Des del Rock n’ Roll fins la Guerra contra el Terror i l’inclusió de mesures absurdes i arbitràries per a evitar atacs terroristes als avions, per finalment permetre’s el luxe de dir que aquella persona que vulgui viatjar als EEUU, necessitarà un permís del Govern Federal dels EEUU per a poder sortir del seu país d’origen, permís de sortida que no garantitza en cap cas que, un cop a la frontera, es denegui l’entrada i hom acabi deportat.

Si algú pensa que aquesta mena de mesures no s’aplicaràn mai a la Unió Europea, o a d’altres paísos del món, va completament errat. De fet, en aquell país paradisíac de la progressía d’esquerres, Espanya, s’aplica una mesura molt semblant que consisteix en que per a que una persona, especialment llatinoamericana, pugui entrar al pais, necessita una carta d’invitació. I no caldria comentar gaire més de la directiva de la vergonya que més d’un defensa com a avenç necessari.

La restricció de les llibertats aconseguides amb esforç, i molta sang val a dir i cal recordar, és un fet que es dona a tots aquells països que es vanaglorien de ser referència de progrés i llibertat. Tant als Estats Units com a Europa, que es permeten exigir a tercers paisos que garanteixin les llibertats que ells mateixos estan retallant.

Benjamin Franklin va dir que qualsevol societat que renuncia a la seva llibertat per a aconseguir una petita dosi de seguretat temporal, no mereix ni llibertat ni seguretat i acabarà perdent ambdues coses.

Si aixequés el cap i veiés en què s’ha convertit, i què és el que exporta al món aquell país que va ajudar a crear, es tornaria a morir, però aquest cop de pena i tristor.