El semestre passat

El semestre passat va començar molt fort. Llegia quasi un llibre per setmana. Escrivia un post diari i feia infinitud de coses. Però no tan sols he fet això.

He descobert que lo meu no són els númbrus més enllà de cert nivell, bastant bàsic per cert. I que això tampoc vol dir que lo meu siguin les lletres. He vist que això que hom sigui “més de lletres” provoca hilaritat a segons qui.

He vist sortir el sol més enllà de les planes dels Monegros. He vist cels en flames més enllà de les vies de Zaragoza-Delicias. He ficat la pota garrafalment i decidida, un altre cop. I he descobert que és una de les meves constants.

També he descobert que, per molt que digui que no en teniu ni idea, us segueixo fent cas. I per això he constatat que així em va. Que potser hauria de refiar-me més dels meus instints, que són els que millor sé interpretar i, per això, quasi mai fallen.

M’he adonat, de nou, que a ningú li agrada un quejica i que si vols respostes, cal fer les preguntes adients. I que aquestes, algun cop, no poden ser clares i directes. Que quan ho són, gairebé mai ningú es mulla el cul i hom surt per soleares. He vist que a voltes sóc un bocamoll i que em passo d’eloqüent. I que tinc molta feina a dominar els meus impulsos.

Aquest semestre he descobert moltes coses. Entre d’altres, la més important: que com més coses descobreixo, més me’n falten per descobrir.

Sentir la immensitat

A voltes els avatars de la vida moderna –prometo fustigar-me per aquest lloc comú tan lamentable– no ens permeten parar. I si no parem, ens perdem coses. Ens perdem pensar si estem fent alguna cosa malament o ens perdem aquella sensació de sentir-nos petits, ínfims, minúsculament microscòpics com una partícula de pols.

Un hom pot gaudir l’experiència o fer-ne una foto, que mai a la vida reflexarà la realitat…

Conec poques coses que em facin sentir la immensitat com veure sortir el sol a una plana que els ulls no poden acabar-se, sense cap muntanya pel mig. Sense res que en pertorbi la visió a part de l’atmosfera, que li atorga els colors, i algun núvol tenyit que realci –encara més– la bellesa del conjunt. Cap punt de referència que distregui, excepte la corba terrestre que oculta el nostre estel uns pocs minuts, després dels quals emergirà amb tal força que desfarà la subtilitat, el detall i l’encanteri.

Hom pot entristir-se en veure acabar la funció. Però la saviesa ens diu que la força i la bellesa es complementen. Que sovint l’una no pot ésser sense les altres. Que l’ordre de les coses és aquest. I també que si som capaços de saber esperar fins demà –i mirem en la direcció correcta–, podrem tornar a gaudir-ho i, si Déu vol, podrem tornar a sentir-nos novament petits, ínfims i minúsculament microscòpics com una partícula de pols.