Los pájaros, Siegfried, los pájaros

Tornant amb tren d’una excursió, el meu pensament lateral –darrerament bastant prolífic– s’activà i feu una associació entre la peça musical que escoltava i un text de no-ficció (?) que causà furor, joia i una gran quantitat de tuits de riure: Los pájaros, de l’expert Kaiser, Cesar “Luís Menotti” Lopama.

A Siegfried, la tercera òpera de la tetralogia wagneriana del Rhin, el protagonista va saltant i rient pels boscos mentre segueix un ocell a través de son refilet. Quan el troba, es fabrica una mena de flauta i la comença a tocar (?) per imitar al seu nou amic. Sense gaire èxit, val a dir.

Però encara que no aconsegueix fer una versió creïble del cant dels ocells tocant la flauta, sí que prova a fer anar el seu corn. I mentre va tocant-se el corn pel bosc (??), aconsegueix despertar el drach: Fafner! Després d’una terrible lluita (?) contra Fafner, el nostre heroi l’aconsegueix occir d’una coltellada al cor.

En retirar Notung, l’espasa, del cos del llagarto, Siegfried es taca amb la sang de la bèstia, que li provoca coïssor. L’heroi es porta la mà als llavis i, en tastar la sang fafneriana, aquesta li atorga el poder de flipar i d’entendre els refilets dels ocells.

Los pájaros, Siegfried, los pájaros.

(Veieu el vídeo des del punt d’entrada: 1:51:00)

(Per a una anàlisi freudià molt general de la tetralogia, llegiu Der ring des nibelungen)

Der ring des nibelungen

Fa unes setmanes em vaig iniciar amb Wagner al Liceu. Com no en vaig tenir prou, el cap de setmana següent convertí la saleta/estudi de casa en una mena d’Arfuestpielehaus, per tal de visionar tot el cicle complet de l’Anell dels Nibelungs. Entre divendres al vespre i diumenge al matí passaren per ulls i orelles les quatre obres del cicle, una darrera l’altra. I fruí com un camell que gaudeix molt i molt. I a punt vaig estar de cremar la casa al final del Capvespre dels déus, seguint els consells del Mestre Magrané.

De totes les peces, leit-motifs, moviments i fum-li sabatilla no podria quedar-me només amb un. Ni tan sols amb la marxa fúnebre per la mort de Siegfrid, que de mica en mica començo a apreciar. El que sí que em va impactar és la presència de tots i cada un dels arquetips i de bona part de conceptes psicoanalítics en totes quatre òperes. No només les dualitats de l’amor i l’odi, l’estima i la traïció, el bé i el mal, o el sexe i tot això, no. Pares que fan espases per als seus fills, però que només són validades per la figura femenina, sia muller o amant. L’ús que es fa d’aquestes «espases», que es trenquen i són forjades de nou. Les diferents figures paternes (Wotan i Brünnhilde/Siegmund; Alberich i Hagen…) El procés vital de la «llança» del Wotan «pare» fins que l’heroi la trenca per tal d’aconseguir accés a sa filla. Diferents personatges que adopten el seu sentit en funció del context i l’argument, i que al mateix temps constitueixen tres i quatre conceptes diferents… La puresa, la innocència, la maldat, la voluntat… i la seva evolució… Ho vaig trobar simplement brillant… excels… genial.

I més encara el final de tot el cicle, amb la immolació de Brünhilde, quan Wagner ens explica, amb la història i reforçant-ho amb la música, que per evolucionar cal sacrificar la puresa –la marxa fúnebre de Siegfried, trista al principi, però amb força i un punt joiós a partir de la meitat i que torna a baixar fins la «prudència» cap al final– i la innocència. I no és possible fer-ho si no és amb la voluntat (Grane!), que ens permet cavalcar cap a les flames, cremar i acabar amb les velles concepcions i històries per, després, tornar a començar un altre cop. Bellíssim. I tot i que no sóc músic ni musicòleg ni res que s’hi assembli, m’atreviria a dir que no hi ha gaire diferència entre la primera nota del cicle i la darrera, però això ja seria cercar significats massa ocults i no caldria.

Vegeu Der ring des nibelungen i gaudiu. De la música les emocions i de tota la resta. I sobretot, desmitifiquem la llegenda negra del pobre Wagner. I cremem coses, cremem-ho tot!!

Rambla avall

Baixo per Balmes, tinc temps. No és l’hora límit encara. Aquell moment del jorn, quan la zona blava comença a buidar-se i els residents –o els que vénen de fora a passar la vetllada, com jo– voltoregen els xamfrans esperant engrapar la presa: tres metres quadrats de carrer. De moment encara és tot ple. Giragonsejant pels carrers cerco aparcament. Tombo a Consell de Cent i segueixo fins a Pau Claris. Res, tot ple. En algun xamfrà ja n’hi ha un parell, de voltors. Avall i giro a Diputació… de moment tampoc.

Si en un parell de voltes no trobo res, sempre puc anar a l’aparcament, que hi ha oferta per la funció. A la cruïlla amb la Rambla sempre hi ha merder, però just 10 metres endavant hi veig un intermitent. I no tinc cap cotxe al davant. Senyalitzo i deixo que un d’aquells cotxes tot terreny de ciutat, inútils per la seva grandària, marxi per abatre’m sobre el trofeu. Massa fàcil, però comprovo que s’hi pot aparcar. Això si, aquesta zona de la zona blava és el doble de cara!

Abric posat enfilo Rambla avall. La Rambla i Les Rambles. I la Rambla de les Flors, i les floristes de Les Rambles. Podria entrar en un debat però no ho faré. El tema de les flors i les floristes va amb segones? Per lo de senyoretes que ofereixen la flor a senyors i cavallers, dic. No, no farem aquest debat, que avui toca posturejar una mica. Com deia el mestre d’Ors, cal caminar amb pas ample i lent. Especialment per aquest indret. Així doncs, grans passos lents. I com que no tinc a qui endreçar les plomes [1], mans a les butxaques que fa fred.

Intento caminar en línia recta, però entre turistes –llagostes, en diuen–, venedors, les floristes i els urbanos m’és difícil fer més de cinc metres sense esquivar algú. Provo de fer-me el dur i no apartar-me però, si ho faig, hauré de passar entre aquest grup de guiris que se m’acosta. I em sap greu. M’aparto. Passat el mercat de La Boqueria em ve de gust prendre quelcom. No és mala idea, que avui la tarda serà llarga. I com que toca posturejar canvio de banda, en diagonal però esquivant la munió, i entro al Cafè de l’Opera. Hi trobo un lloc a la barra. Tinc temps? Falten quinze minuts, demano un te. Quina mania tenen de fer les teteres petites de forma que, quan et serveixes, l’aigua cau per sota el bec i et mulles tot cremant-te. O et cremes tot mullant-te?

La cosa està en cremar-se, així que em cremo la llengua –com sempre–. I pago menys que a segons quins llocs menys… deixem-ho en menys. Dic Adéu i bona tarda, com sempre. Surt un grup a qui un cambrer aguanta la porta, i amb un parell de salts ho aprofito. Vaig traient el telèfon de la butxaca per cercar l’entrada. En arribar a la meitat del carrer veig un grup d’estudiants. Japonesos? Fan una rotllana, expectants al company que, al centre, grapeja quelcom voluminós. Afluixo el pas i passejo l’esguard pels barbamecs. Què fan? Què porta aquell als dits, que els causa tanta expectació? M’hi fixo… és un meló. Hi ha un grup de japonesos embadocats amb un meló, un dia de març, al mig de Les Rambles. No sé qui està més fascinat, si ells o jo. Què hi fan aquests amb un meló aquí a aquestes hores? Ah, clar. Deuen venir del mercat… Somric i acabo de travessar. Presento l’entrada i saludo a un dels guardians del temple. Avui m’inicien amb Wagner.

1 Per a l’elogi de la frivolitat (Glosari 1906-1907, Eugeni d’Ors)

Jazz

Sempre he sigut un home de gustos senzills i gens sibarítics. Això no treu que sigui capaç d’apreciar certes coses a la vida, però sóc més aviat frugal. I jo, que era tan… corrent –no puc emprar el mot de sempre, que el Blancafort diu que em vol enviar a un gulag–, ara em veig fent coses rares. Garlant de forma estranya, emprant mots i giragonses de les quals, fa tan sols un any, me’n refotia. Coses de fer cursos d’escriptura. Espero que se’m passi ben aviat, per cert.

Però no només d’escriure raro va la cosa, no. En el meu procés individual cap a la sofisticació –espero no arribar als nivells del Coscubiela. Si hi arribo, n’hi ha un que té permís per disparar-me–, també hi està implicat el tema musical. Ves per on, als trenta-i-escaig he descobert l’òpera. El passat octubre, per causa d’un regal que li vaig fer a l’ara exsogre, vàrem anar tots al Liceu –ell, els pares i jo–, a veure el Nabucco. El del Va, pensiero bisat-dos-cops, tot i que no fou la sessió d’inauguració amb el, ara també ex, Molt Honorable.

I com que aquí, als aledanyos de Twitter, tothom diu que no llegeix al traficant de cotó, tot i que l’imita i en fa escola –ja us entenc–, admeto que m’interessa son gust musical. En concret el jazz. Reconec, també, que fins just fa quatre dies o una setmana a tot estirar no m’agradava, el jazz. Però no era que no m’agradés, sinó que no l’entenia. Vull pensar que les meves sinapsis estaven ajustades per un altre tipus de freqüències, i per això era incapaç de comprendre, molt menys d’apreciar, un borrall de la cosa jazzística. D’aquell batibull que, fins abans-d’ahir, jo anomenava siroll.

Ara que em faig vell i les neurones van espaiant-se, crec que el lloc buit que hi queda el podria omplir amb música. Tinc la impressió que, ara si, estic preparat per atacar el cim. I per aquesta raó he demanat a un amic metge, musicòfil a qui encanta tot l’espectre que va de Scorpions a Wagner passant per, oh, ah, Thelonius Monk, que em dissenyi un «Itinerari d’introducció al Jazz per a gilipolles». Calceu-vos.